La gosadia creix amb l’edat
El libro de imágenes Direcció: Jean-Luc Godard
Producció: Suïssa i França, 2018. Durada: 84 m. Cine experimental Al desembre va fer 88 anys, i manté intacta la seva gosadia creadora d’altres temps, quan va canviar els conceptes d’un cinema que semblava que envellia i perdia el lideratge davant la competència televisiva. Va trobar un còmplice excepcional en François Truffaut (1932-1984), i tots dos, mitjançant la revista Cahiers du Cinéma, van revolucionar el mitjà fílmic amb la creació del moviment anomenat nouvelle vague, malgrat que JeanLuc Godard aviat va buscar un camí absolutament personal i aliè a les influències d’altres. Ara els seus incondicionals són obsequiats, i els seus detractors (els que estan ancorats en el cinema més reiteratiu i superficial), castigats amb aquest insòlit artefacte titulat El libro de imágenes, pel qual també circulen al·lusions que d’alguna manera ens tornen la figura d’aquell esquerrà contumaç, sempre alineat contra els poderosos i els que falsegen la realitat. “Cap activitat es converteix en art abans que la seva època s’hagi acabat, i després aquest mateix art desapareix”. És una de les frases que es poden sentir o llegir en aquest documental, dividit en cinc capítols (els dits d’una mà) i desbordant d’imatges i paraules. Hi ha una desfilada constant de records joiosos i nostàlgics, i no hi falten els que són dolorosos per a un cineasta que quan tenia 30 anys, i amb l’ajuda com a guionista del seu amic François Truffaut, dirigia el 1960 un títol tan llegendari com Al final
de l’escapada (À bout de souffle), que protagonitzaven la prematurament desapareguda Jean Seberg i Jean-Paul Belmondo.
Al film hi ha una allau d’imatges, paraules i pel·lícules. Com el mateix Godard sol afirmar: “M’agrada que les pel·lícules tinguin començament, nus i desenllaç, però no necessàriament en aquest ordre”. Una imatge val més que mil paraules, però les paraules no falten en un film que concatena imatges llegendàries, com la de l’ull rasurat amb una fulla d’Un perro andaluz, el mític curtmetratge de Buñuel. I no hi falten Anthony Quinn i Giulietta Masina a La strada, de Fellini. O Buster Keaton i El maquinista de La General, una de les seves al·lusions al tren com a element d’evasió, de supervivència.