Un arc en l’aire

L’independentisme ha traçat un arc inèdit en arquitectura, compost d’estructures disjuntes que per moments semblen la mateixa cosa. L’arc independentista no se suporta a si mateix, i molt menys està en condicions de sostenir la construcció d’una república pròpia. El més desconcertant del seu dibuix és que no se sap amb exactitud on comença i en què acaba. Des d’un punt de vista temporal, es tractaria d’una cosa que es va iniciar fa sis anys amb Convergència fugint de si mateixa, que en algun moment va poder trobar ERC esperant-la als llimbs eterns, i que va acabar despenjant-se cap a la CUP, fins a donar lloc a aquesta marea necessitada de gestes que suggereixen les vigílies dels CDR i d’altres. Però aquesta seria una simple descripció de sigles, politiquera i insuficient per explicar el que passa; el que ofereix dues o tres sorpreses per setmana. És innegable que l’arc independentista constitueix una font permanent d’ocurrències. Però ocurrències que no aporten creativitat ni innovació, sinó frustració i tedi a la vida pública catalana.

L’arc independentista no té principi ni final. No se sap en què es fonamenta, ni per a què es pretén erigir-lo. Pot projectar la il·lusió que respon a un traçat interminable, disposat per a l’eternitat. Però en realitat és una construcció tan immaterial, que es mostra incapaç de superar la més lleu prova de resistència. Fins i tot de respondre a la més innocent de les preguntes sobre quin és el full de ruta que comparteixen els intermitents conjurats de l’arc independentista.

Posem-ho molt més fàcil: quin és el full de ruta amb el qual desitjarien iniciar l’exploració cadascun dels segments que componen aquest arc? La resposta són només paraules i silencis, gestos i omissions, sense res clar. Ja ni tan sols se senten anuncis i promeses, senzillament perquè ni els més entusiastes no mantenen l’esperança en una cosa tangible.

L’arc independentista és un mecanisme que anul·la la pluralitat catalana i succiona les seves energies per dilapidar-les sense cap sentit. Tant és així que un acte tan noble com declarar-se en vaga de fam per la pròpia llibertat acaba sent arrambat per l’afany desmesurat que bona part de l’arc té de recrear una mena d’èpica patriòtica, apuntant-s’hi. És sempre convenient guardar-se d’aquells que poguessin solidaritzar-se amb un.

Però la badada dels de Lledoners sobre això és fins a cert punt imperdonable. Cal preguntar-se quin suport poden donar quaranta-vuit hores de dejuni voluntari de qui ha desdibuixat la figura de president, Joaquim Torra, a la vindicació de Sànchez i els altres; això després d’haver resolt que no hi haurà menjar en els actes públics de la Generalitat. La mateixa imatge d’un pessebre nadalenc sense res per distreure la gana hauria d’estremir l’arc independentista, perquè tampoc no serveix com a perdó dels pecats comesos en el malbaratament.

Ningú no s’atreveix a sortir de l’arc, per temor que la seva caiguda l’enterri. És la llei no física, sinó psicològica i política, que manté la seva simulada perpetuïtat. Dins de l’arc tot resulta incòmode i fins i tot tortuós; però fora de l’arc no hi ha res. La suggestió excloent es torna exclusivista fins a anul·lar el lliure albir dels disjunts de l’independentisme. No importa que Torra hagi viatjat a Eslovènia amb l’únic objectiu de fer seu aquest model d’independència, davant la cauta indiferència de les autoritats eslovenes. L’arc independentista acceptarà per assentiment aquesta última ocurrència, perquè del que es tracta és de traçar un dibuix paral·lel d’exemples per reivindicar. El Quebec, Escòcia, les repúbliques bàltiques i les illes més al nord, i ara Eslovènia, i després ja es veurà. La clau de l’autodeterminació està en la possibilitat d’imitar algú. Encara que aquest algú es desentengui de l’imitador.

Silenci, esclar, davant la sortida del partit nacionalista flamenc N-VA, amfitrió de l’expresident Puigdemont, del Govern belga en mostrar-se contrari a la firma del pacte mundial per a la Migració de l’ONU. El 28 de novembre, el portaveu adjunt de Junts per Catalunya, Eduard Pujol, va declarar que “de vegades ens distraiem amb qüestions que no són les essencials”. Es referia a les protestes generades per les llistes d’espera en el sistema català de sanitat. Ningú no li va portar la contrària en l’arc independentista. I ara s’imposa una pacient espera que antifeixistes, CDR, CUP i algun altre extrem deixin d’interpel·lar la comunió independentista a compte dels Mossos; encara que sigui recorrent a la seva inactivació.

Tot amb tal que l’arc es mantingui en l’aire.

L’arc independentista constitueix una font permanent d’ocurrències que aporten frustració i tedi