Netflix, m’has decebut
El gran èxit de les telesèries contemporànies coincideix amb un món on proliferen fenòmens que semblaven impossibles fa un temps: des d’un president dels EUA com Trump fins a un control detallat de les nostres vides en mans de grans empreses, passant pel pes de la Xina a l’Àfrica, la robotització imparable, el joc disruptiu de Rússia, la quantitat de refugiats morts a les aigües del Mediterrani, l’allau de mentides venudes com a veritats, els polítics pacífics empresonats com si fossin terroristes, i un Sant Pare argentí disposat a fer neteja a l’Església. Totes aquestes realitats i moltes altres serien arguments de grans sèries de ficció, però són el material de les nostres notícies de cada dia, amén. Malgrat que la vida s’assembla cada dia més a una telesèrie de Netflix, la gent necessita consumir fantasies que, molt sovint, van més enrere del que passa de debò. Per què?
Potser el principal motiu és que cal fugir, durant una estona, del que ens envolta, encara que això tendeixi a decebre’ns, justament perquè qualsevol telenotícies és més sorprenent i més apassionant que qualsevol obra sortida de les factories de l’entreteniment. Perquè –repeteixo– la realitat torna a superar la ficció, fins i tot la més ben escrita, interpretada i rodada. Exemples: Donald Trump és un personatge cent vegades més rodó que Frank Underwood (House of cards), perquè el primer no està estilitzat per la imaginació de cap guionista, és el resultat de l’ambició de poder, dels diners, de la sort, i d’un ús especialment destructiu de la propaganda i la mentida; la hipòtesi política que planteja la sèrie noruega Okkupert és molt interessant, però no impressiona tant com això si es compara amb tot el que ha passat a Catalunya des de la tardor de l’any passat. I les conspiracions envitricollades que envolten la ministra de l’Interior britànica Julia Montague i el seu escorta ens enganxen immediatament, però la sèrie Bodyguard, de la BBC, és gairebé un conte de Walt Disney al costat de les fosques operacions que el comissari Villarejo i associats van dur a terme –durant anys– des de les clavegueres de l’Estat, i que ara van aflorant enmig de l’escàndol impostat dels mateixos que les van encarregar i sufragar.
Som ninots davant de les pantalles i ho som ben satisfets. Evadir-nos i entretenir-nos amb telesèries de factura brillant que només són un reflex borrós, tímid i pàl·lid del món actual, mentre el món actual, allà fora, ens submergeix en una incredulitat cada cop més densa, no deixa de ser un mecanisme d’autodefensa. Crèduls a Netflix i incrèduls quan ens exposem als mitjans, vet aquí la gran –sarcàstica– paradoxa del nostre temps. Ombres al bany maria. Em torno a demanar el que fa mesos que em demano: quanta realitat som capaços de suportar abans de convertir-nos en amebes?
La realitat torna a superar la ficció, fins i tot la més ben escrita, interpretada i rodada