Hotel fantasma cinc estrelles
A les ruïnes del que va ser l’hotel de luxe més gran de Moçambic hi malviuen ara 4.000 persones
Una escalinata ampla dona la benvinguda i es retorça suau i elegant cap al primer pis. El vestíbul principal és ampli, de sostres alts i passadissos llargs, i amb una mica de fantasia és fàcil imaginarse l’estrella de Hollywood Kim Novak talonejant la moqueta vermella, entre escultures daurades i mobles de banús, en direcció al restaurant o la discoteca del Gran Hotel, un recinte que des de la seva fundació el 1954 a la ciutat moçambiquesa de Beira va ser construït per impressionar. Hi havia tant de luxe i exclusivitat en aquell edifici davant l’Índic que en època de domini portuguès a Moçambic el van batejar com l’orgull d’Àfrica iva allotjar mandataris d’arreu del món.
Però ja no en queda res, d’aquella esplendor. Abandonat des de fa mig segle, a les ruïnes del Gran Hotel malviuen avui 700 famílies, gairebé 4.000 hi persones, que ocupen cada racó de l’edifici. O del seu esquelet: el parquet, els mobles, els revestiments daurats o fins i tot els cables elèctrics van ser arrencats fa temps i al recinte, sense aigua ni electricitat, s’hi acumulen piles d’escombraries i excrements. Famílies pobres, la majoria originàries de zones rurals, s’amunteguen a les 116 habitacions, als forats de l’ascensor, sota l’escala, els banys, la cuina, l’últim racó del bar o l’antiga sala de ball. En algunes zones hi han lligat cartrons que fan de parets per separar les diminutes estances de cada família i, al jardí, l’antiga piscina olímpica semibuida serveix de bugaderia. El Gran Hotel és gairebé una ciutat: també allotja una petita església i un cinema-barraca a l’entrada, on fan pel·lícules d’arts marcials i partits de futbol.
José Fernando Marques és pescador i viu des de fa més de vint anys en un racó de la discoteca amb la seva dona, Julia Chibanti, els seus cinc fills i desenes de famílies més. “Aquí vivim per sobreviure, qui té recursos se’n va”, diu. El lloc és fosc, ple d’humitats i en un lateral de la pista de ball hi han col·locat una pissarra trencada on s’imparteix classe a la canalla. José Fernando es queixa de la brutícia i de l’absència de suport governamental –qualsevol dia hi haurà un incendi i passarà una desgràcia”–, encara que diu que els residents s’autogestionen i hi ha un comitè, amb coordinadors a cada bloc, que expulsa qui mercadeja amb droga o roba als altres.
No sempre eviten els accidents. El secretari general i màxima autoritat a l’edifici, João Gonzálvez Colete, ens rep desolat perquè el dia anterior un nen va morir al caure de l’àtic. “Jugava davant de la seva mare i la seva àvia i... va ser una desgràcia”. Colete puja per una escala sense barana i mostra un passadís fosc, amb bassals a terra, on una dotzena de nens juguen a fet i amagar. Assegura que ningú no paga lloguer, però que l’edifici va superar fa anys la seva capacitat màxima. “Som massa gent i hi ha massa escombraries, tenim malària o diarrea constantment”.
Si dins de l’hotel la decadència és evident, des de la vorera del davant la imponent silueta de 25 metres d’alçària rememora la joia que va ser. Tancat des del 1963 per la falta d’hostes, encara que la piscina i el bar van continuar oberts als clients blancs, l’hotel va ser ocupat per militars quan el 1977, dos anys després de la independència, va esclatar la guerra civil.
Amb una cervesa, el sexagenari coronel André Lokotongo recorda quan va instal·lar una base militar a l’hotel durant la guerra. “Des de l’àtic podies albirar tota la ciutat i moltes famílies de militars van ocupar les habitacions. Al soterrani hi havia presoners”. Quan a començaments dels 80 la veïna Zimbàbue es va independitzar, Lokotongo va ser l’encarregat d’obrir un corredor neutral per al comerç d’aquell país cap a l’Índic. La relativa pau a Beira va atreure milers de pagesos que fugien de les atrocitats de la contesa i el Gran Hotel es va convertir en un camp de refugiats vertical. Pensaven que seria una casa temporal, fins que tornés la pau. Es van equivocar. La pobresa que es va incrustar en la postguerra –avui més de la meitat dels 29 milions de moçambiquesos són pobres– manté el Gran Hotel com a símbol dels desheretats del país.
La llarga guerra civil va acabar convertint el Gran Hotel en un camp de refugiats vertical