Més filferro espinós per a Tijuana
Mèxic i els Estats Units es preparen per a un salt massiu de la tanca per part dels migrants de la caravana
Un treballador amb casc vermell dalt d’una grua desmantella el filferro espinós col·locat sobre la tanca d’acer a Playas de Tijuana mentre els integrants de la patrulla fronterera, divisió San Diego, contemplen l’escena des de sis quads i dos cavalls. Hores després, torna per col·locar-hi una nova barrera molt més alta i espinosa.
“Deuen pensar que no n’hi havia prou amb la primera”, diu Alan Williams, gal·lès de 70 anys, un dels molts estrangers, la majoria dels Estats Units, que viuen a Playas de Tijuana entre els tristos restaurants de marisc. Aquí aprofiten el clima agradable, les onades del Pacífic i els centres de teràpies contra el càncer.
Cap al tard, s’encenen tres focus encegadors i cinc soldats amb uniforme de combat, apuntant grans metralladores, comencen a pujar i baixar el monticle darrere de la platja al costat americà a la recerca d’alguna cosa. Tres policies mexicans ajuden amb la llum feble de les llanternes. “Pensen que hi pot haver un salt de la tanca, que intentin travessar molts alhora; una vegada ho van fer a Texas: van saltar en massa i després se’n van anar corrent com conills”, diu Williams, antic enginyer de Silicon Valley .
Sembla una por excessiva per part de l’exèrcit més poderós de la història, ja que els centreamericans a Playas de Tijuana brillen per la seva absència. Després de l’enfrontament amb els veïns la setmana passada, la majoria se n’han anat al refugi oficial en un poliesportiu al nord de Tijuana, on els migrants estan cada dia més amuntegats. “Només tenim tres minuts per dutxar-nos i hi ha un àpat al dia”, diu Moisés Vidal Sánchez, hondureny de 22 anys. Hi ha 18 cabines amb vàters al refugi, suficients per als 2.500 migrants que ja havien arribat diumenge, però no per als 6.000 més que estan en camí. El menjar és un plat de pasta i una sopa.
Cansats i famolencs, els migrants paeixen la crua realitat del mur a Tijuana i les propostes són confuses, de vegades delirants. “Estem esperant la resposta dels líders de la caravana”, diu José Reyes, de 30 anys, el pare del qual va ser assassinat fa tres mesos a San Pedro Sula. Es refereix a l’oenagé Pueblos sin Fronteras, que organitza la caravana. “Si ells diuen que demà anirem a prendre el pont, doncs ho farem”.
Tots els habitants de Tijuana saben que el simple fet que els migrants puguin considerar “prendre” un dels passadissos per on travessen 20.000 vianants cada dia demostra el seu allunyament de la realitat de la frontera. Però no es descarta res. Dissabte la policia mexicana va col·locar grans làmines d’acer al lloc fronterer de San Ysidro. I ahir, els nord-americans van tancar la mateixa entrada durant unes hores per reforçar la seva pròpia barrera antisalts.
Potser hauria passat en qualsevol cas però l’actitud bel·ligerant de Pueblos sin Fronteras no ha agradat a gran part de la ciutadania de Tijuana. Després de la protesta a Playas, es va convocar diumenge una manifestació al bulevard dels Héroes (entre les estàtues de l’asna teca Cuauhtémoc i Abraham Lincoln) en què van participar unes 300 persones. Portaven pancartes que deien: “No més invasions violentes”. I onejaven banderes mexicanes.
“Van venir amenaçant i destruint; no volen menjar, no volen treballar”, deia la Carol, de 56 anys. La manifestació feia més pena que por fins que es va desviar cap al refugi, on van tirar envasos de cervesa contra una barrera de policies antiavalots. “Ajudin-nos a protegir les nostres famílies i els nostres fills”, va dir un manifestant a un policia d’immigració mexicà que esperava davant de la cafeteria Sanborns.
Gairebé totes les denúncies contra la caravana són falses, però circulen per tot Tijuana a través de les histèriques xarxes socials. L’alcalde de Tijuana, Juan Manuel Gastélum, ha agreujat la situació en un intent òbviament oportunista de rescatar la seva minvada popularitat (la seva formació, el Partit d’Acció Nacional –PAN– va ser arrasat per l’onada de López Obrador en les eleccions de juny). Va qualificar els migrants com una “bola de ganduls”, “marihuaners” i “violents”. Divendres va anunciar que Tijua- proporcionarà serveis de refugi durant deu dies, però que si l’Estat federal no aporta diners per mantenir aquells serveis, els tancarà. Pretén convocar una consulta popular per decidir què cal fer amb els migrants: “Drets humans només per a humans drets”, sol dir Gastélum.
És una frase que, si fos traduïble, seria un tuit formidable per a Donald Trump. I tantes referències a immigrants violents i drogoaddictes no poden sinó recordar aquella frase: “Porten drogues, porten crim, són violadors, i alguns, se suposa, són bones persones”. El llavors candidat a la presidència parlava, esclar, dels mexicans.
Alguns trumpistes, normalment mexicano-nord-americans, van anar a la manifestació amb un enorme barret d’ales –senyal de la pèrdua definitiva de la mexicanitat– i parlant un anglès perfecte davant les càmeres de la CNN.
Però això és Tijuana, on entra un flux sense fi de migrants que xoca amb el mur. Només una minoria té visat per travessar San Diego. De manera que qualsevol comparació amb el trumpisme és exagerada. La veritat és que molts dels manifestants de diumenge eren votants del president electe esquerrà, Andrés Manuel López Obrador. “El Govern priista d’Enrique Peña Nieto està deixant el problema per a Andrés Manuel i dividint la ciutadania”, va dir Brenda Baca, de 37 anys, resident del districte de Santa Fe, que va votar López Obrador.
Fins i tot hi ha integrants de la caravana que reconeixen que els seus líders han estat poc diplomàtics. “Per un paguen tots”, diu Jonathan Guerra, de Nacaome, a Hondures, assegut davant del refugi amb la seva filla Ashley, de vuit anys. “Hi ha uns joves que volen fer-ho tot per la força, volen anar al pont a exigir, però necessitem diàleg”.
Malgrat això, ningú no pot negar que la caravana ha estat un exercici brillant de logística gestionat pels activistes de Pueblos sin Fronteras. Mentre els Estats Units despleguen frenèticament una operació militar amb més efectius que a la guerra de l’Iraq, gairebé 10.000 persones han aconseguit travessar 5.000 quilòmetres de territori perillós i aviat aconseguiran el seu objectiu d’ajuntar-se tots a la frontera. Tot plegat organitzat mitjançant assemblees diàries. “No tenim cap coordinador; si el poble diu que se’n va avui, se’n va”, explica Néstor Rogelio Reyes, hondureny de 33 anys, entrevistat quan sortia de Ciutat de Mèxic. Encara que, en realitat, el Néstor tenia el seu propi pla. Es desacoblaria de la caravana abans de Tijuana i intentaria travessar de nit aprofitant que l’exèrcit de la superpotència està obsessionat pel perill del salt massiu.
La ciutat ja acull en un poliesportiu 2.500 migrants, però n’hi ha uns 6.000 més en camí “Van venir amb amenaces; no volen menjar, no volen treballar”, es queixava diumenge una veïna