Emblemes risibles
Clara Sanchis Mira analitza l’actualitat política espanyola: “Fer humor amb les banderes, precisament ara que de símbol semblen haver passat a projectil, no és mala idea. Quan les coses surten de mare i bullen, la rialla pot ajudar a alleugerir-les. És obvi que moltes persones no ho veuen així. Però no són tantes”.
Tornem a comprovar que les banderes provoquen diferents visions. Mentre uns hi veuen un símbol profund, d’altres hi veiem teles. Aquesta diferència òptica ens porta problemes de convivència. Però les dues visions són inevitables. Cada cor és un petit misteri, i l’amor no escolta raons. Vull dir que per més que, per exemple jo, voldria sentir emoció al veure agitar-se al vent la bandera que em toca, no ho aconseguiria. No sento res. Soc culpable d’alguna cosa? Deu ser un problema de falta d’imaginació, perquè només hi veig una tela. Tot i així, tolero que es paguin homenatges, cors i danses, amb els meus impostos, honrant el que per a mi és un teixit. I no m’ofendria que algú fes un acudit sobre el meu cor eixut de banderes. No m’ofendria que algú es rigués d’aquesta curtesa visual meva, perquè no estic instal·lada a la butaca tova de L’Ofensa. El bon ofès necessita tenir de la seva part La Raó de la Tradició. No és un rang amb què s’innovi alegrement. I el culte a les banderes està amb nosaltres des de tota la vida de Déu, segellat amb rius de sang, mobilitzant exèrcits. Déu-n’hi-do.
Tot això no contradiu que calgui respectar els sentiments de banderes dels altres. Així ho fem. Les persones insensibles observem les banderes, que tant proliferen avui, sense fer comentaris sorollosos, ni donar-los usos pintorescos que se’ns podrien acudir. El que ja no és suportable és que se censurin programes d’humor i se’n castigui els professionals. Sabem que hi ha un límit en l’humor, que podríem englobar en una sola idea: el patiment aliè –del propi de vegades aconseguim riure, i resulta saludable–. Però la pèrdua del sentit de l’humor és símptoma d’alguna mena de malaltia. Per això, veure dos còmics com demanen perdó per un acudit de banderes és alarmant. Un gag que, a més, ja demanava disculpes en el seu propi guió. I que, francament, era un gag de nadó, si pensem en els Monty Python, El Mundo Today o un Ricky Gervais.
Fer humor amb les banderes, precisament ara que de símbol semblen haver passat a projectil, no és mala idea. Quan les coses surten de mare i bullen, la rialla pot ajudar a alleugerir-les. És obvi que moltes persones no ho veuen així. Però no són tantes. Que a Polònia (TV3) es moquin amb un grapat de banderes, en resposta solidària, mentre a El intermedio (La Sexta) demanen disculpes per mocar-se només amb una, porta a preguntar si hi ha coses, com aquesta, en les quals una televisió pública gaudeix de més llibertat. Seríem davant un altre assumpte de diners? Amb tot, és un alleujament que el Congrés hagi rebutjat el projecte de llei dels populars que pretenia prohibir els llaços grocs (tela) i augmentar el càstig a les ofenses a altres símbols com ara les banderes (ídem) o els himnes (cançons).
Per més que voldria sentir emoció al veure agitar-se al vent la bandera que em toca, no ho aconseguiria