No en nom meu
Fem la pregunta incòmoda: qui són aquests tipus que van a les manifestacions amb passamuntanyes i, en nom dels presos polítics i la República, es dediquen a enfrontar-se a manifestacions de signe contrari, mentre cremen contenidors o tiren pedres? I, qui són per apropiar-se del nom dels CDR, l’acció de protesta dels quals contra la repressió que pateix l’independentisme sempre s’ha mostrat de manera cívica i pacifica? I, també, qui són aquests tipus que, en nom dels presos polítics i la República, es dediquen a assenyalar les cases particulars, encara que sigui les de persones a les quals no tenen cap simpatia? És a dir, qui són tots aquests tipus que, en nom dels presos polítics i la República catalana, es dediquen a embrutir la lluita pacífica de milions de catalans que rebutgen completament els mètodes violents?
Com és evident, ateses les meves conviccions, no m’agraden gens les manifestacions amb clara voluntat de provocació dels Jusapol de torn. I, per descomptat, el meu amor pel jutge Llarena és indescriptible, convençuda del paper ideològic i la vocació de revenja que ha mogut la seva instrucció contra els líders independentistes. Però
Des de l’altra vorera ideològica, defenso el dret del senyor Llarena a no ser violentat a casa seva
des de l’altra vorera ideològica, amb un compromís inequívoc en la defensa de Catalunya i de les seves llibertats, i amb una posició frontal en contra del macroprocés que han perpetrat des de la judicatura espanyola, defenso el dret del senyor Llarena i de qualsevol persona a no ser violentat a casa seva. Per descomptat, em sembla indignant l’ús de baixa estofa que fan els de Ciutadans d’aquesta mena d’actes, banalitzant conceptes tan seriosos com el delicte d’odi. Però de la mateixa manera que em sembla repugnant la demagògia de determinat espanyolisme d’esbronc i crispació, també em sembla indefensable i repugnant que es vulnerin els límits de la protesta legítima. I anar amb pots de pintura a assenyalar una casa particular, amb la dosi d’amenaça que inevitablement pot suggerir, és una forma de microviolència. O, en tot cas, una forma il·legítima de protesta.
No en el meu nom i, sincerament, crec que no, no en nom de milions de catalans, la defensa de les llibertats, l’autodeterminació i la independència dels quals sempre ha estat pacifica, cívica i democràtica. En la República a la qual aspirem molts caben les manifestacions provocadores de Jusapol, i els Llarenas de qualsevol lloc han de poder viure entre nosaltres, sense ser violentats. O aquests són els fonaments sòlids amb què construir la nova Catalunya amb què somiem, o els fonaments estan podrits.
Algú va escriure que la llibertat no és només un privilegi que s’atorga, sinó sobretot un hàbit que s’ha d’adquirir. I aquest hàbit es construeix amb responsabilitat, respecte i tolerància. No oblidem la idea il·lustrada que Voltaire va cedir al món: que podem menysprear les idees d’altres, però hem de lluitar perquè puguin tenir-les.