Fa quaranta anys
La Constitució va encetar els millors trenta anys de la història contemporània d’Espanya, i també de Catalunya Que el sistema polític del 1978 necessita reformes ja no ho discuteix ningú; el problema és que no hi ha acord sobre quines
Recordo molt bé els mesos anteriors a l’aprovació de la Constitució, l’any 1978. Jo acabava d’aprovar les oposicions d’ingrés a l’escola diplomàtica i vivia al col·legi major César Carlos, a la ciutat universitària de Madrid. Era un moment de molta excitació política, amb grans esperances. Hi havia residus franquistes molt actius –l’anomenat búnquer– i ETA assassinava amb una freqüència i una facilitat que avui ens resulten difícils de creure. Però la immensa majoria del país sabia molt bé el que volia –viure en democràcia– i estava disposada a aconseguir-ho.
El projecte de Constitució no era perfecte, però hi havia tantes ganes de girar full que gairebé tothom estava impacient per aprovar-lo. Ja hi havia hagut unes eleccions lliures, amb la participació de tots els partits, incloent-hi el Partit Comunista. El Rei s’havia guanyat el càrrec posant-se del costat de la democràcia, Suárez es creia de debò el paper que la història li havia reservat i la classe política era conscient de la voluntat de canvi dels ciutadans. A Catalunya, Josep Tarradellas estava reconstruint la Generalitat amb el vistiplau de Madrid. Al referèndum, no crec que més de quatre o cinc dels més de noranta col·legials del César Carlos votessin “no” a la Constitució, i cap perquè la considerés massa complaent amb el passat franquista. Al contrari. A Barcelona, tots els meus amics van votar a favor, tret d’algun que potser es va abstenir per pur passotisme. Sortíem d’una dictadura i estar contra la Constitució representava estar contra la democràcia.
Fins després del 23-F –un intent de cop d’Estat que avui sembla carnavalesc– no vam ser conscients de la fragilitat de la situació, i fins al primer govern de Felipe González no van començar les reformes que havien de transformar el país de debò. N’hi va haver de molt encertades i d’altres que no ho van ser tant. Narcís Serra va retència soldre amb mà mestra, com a ministre de Defensa, el problema més greu de l’Espanya contemporània: el militar. Ernest Lluch va fer una bona reforma de la sanitat pública. José María Maravall no la va encertar tant amb la reforma de l’educació i Fernando Ledesma va fracassar en la de la justícia. Espanya va ingressar a la Unió Europea –llavors Mercat Comú– i ens vam tornar a sentir europeus. Espanya era de nou un país com els que l’envoltaven. El vell eslògan turístic dels anys seixanta ja no era vàlid: Espanya havia deixat de ser diferent.
¿Havia deixat de ser-ho? Avui, al cap de quaranta anys, molts ho posen en dubte: creuen que la ruptura amb el franquisme no va ser prou nítida. Bé que ens hauria agradat que ho fos, però tot i així la transició va ser un moment històric brillant. L’aprovació de la Constitució va encetar els millors trenta anys de la història contemporània d’Espanya, i també de Catalunya. Qui ho dubti, que compari. Després, com tots sabem, les coses es van començar a torçar. ¿Quan va ser? ¿Quan es va cardar el Perú, Zavalita?
Ens falta perspectiva històrica per saber-ho, però si hagués de posar una data al començament de la davallada la situaria entre la creació de l’iPhone (2007), la caiguda de Lehman Brothers (2008) i la sen- del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (2010). És a dir: que em fa l’efecte que el sistema polític ha quedat bastant tocat per l’acceleració de la revolució tecnològica i l’entrada en joc de les xarxes socials, que han canviat la manera de fer i entendre la política, per la crisi econòmica, que ha generat una enorme desigualtat i insatisfacció, i per l’error irresponsable de tombar un Estatut que, sense ser perfecte, representava un punt d’equilibri que ara serà molt difícil de recuperar.
La barreja d’aquests tres factors ha fet visibles moltes de les nostres vergonyes, actuant com l’aigua en la famosa imatge de Warren Buffett: quan la marea baixa, es veu qui porta banyador i qui no. Que el sistema polític representat per la Constitució del 1978 necessita reformes ja no ho discuteix ningú. El problema és que no hi ha acord sobre quines, ni és fàcil que n’hi hagi. L’any 1978, la voluntat de consens estava molt estesa. Avui, la polarització és extrema. Basta posar el telenotícies qualsevol vespre per veure-ho.
L’aprovació de la Constitució va ser un d’aquests moments rars en què gairebé tothom va estar a l’altura de les circumstàncies. És lògic que el rememorem. Però sense enganyar-nos. Els moments estel·lars solen anar seguits d’altres que no ho són tant: és el fenomen que els estadístics anomenen la regressió a la mitjana. Durant el segle XX, Espanya va viure dos episodis extrems: la Guerra Civil i la transició. Avui el clima polític està més a prop del de la transició que de l’any 1936, sens dubte. Però hi ha moments que és difícil no pensar en l’Espanya travada i antagònica de l’any 1917, amb aquell sistema que clamava al cel per reformes i amb aquells polítics que no trobaven el moment i la manera de fer-les. Tant de bo que ens en sortim millor que llavors.