Dos de tres

Catalunya són tres, almenys; només ampliant el terç d’indecisos serem capaços de tornar a reconstruir-nos, des d’un catalanisme no ferotgement identitari ni excloent Benvinguda sigui, i ho dic amb entusiasme, la via canadenca si ens ajuda a establir une

S’ha convertit en un tòpic, a força de repetir-ho, que Catalunya està dividida en dues meitats més o menys simètriques: mitja ciutadania a favor de la independència d’Espanya i l’altra meitat en contra. Això fa, entre altres conseqüències més perverses, inútil qualsevol tipus de referèndum per a molts, ja que no faria més que evidenciar la confrontació de la nostra societat en dues parts sense força suficient, cada una d’elles, per imposar-se a l’altra. I tot i això, jo abomino d’aquest lloc comú. És més, i disculparan que ho torni a escriure en aquest mateix diari, em sembla més pertinent parlar de tres fraccions de la nostra societat. Una, és cert que fins a cert punt cada dia una mica més desenganyada, convençuda que només hi ha prosperitat i futur separant-se de la resta de l’Estat. Una altra part disposada a què intervingui aquest mateix Estat de manera decidida a fi d’impedir el procés separatista. I una tercera part, que personalment considero la minoria majoritària, confosa i cansada de trobar-se enmig d’aquest parell de forces que s’anul·len mútuament i que ens mantenen nerviosos i expectants. Catalunya, avui, són tres, almenys. I íntimament crec que només aquest terç d’indecisos trobarà un camí per escriure el futur al marge de maximalismes i odis, a la recerca de la concòrdia i el progrés i superant la confrontació. És més, em permeto creure, diguin-me il·lús, que només ampliant aquest terç de la societat serem capaços de tornar a reconstruir-nos, des d’un catalanisme no ferotgement identitari ni excloent, per participar, aquesta vegada sí, de forma activa i decidida, en la redefinició i governabilitat d’una Espanya que forma part –confio també en què de manera irreversible– de la Unió Europea, que amb totes les seves limitacions i frustracions, continua sent el millor escenari de futur possible, aquell que pot ajudar-nos a perpetuar un model social i democràtic de convivència basat en la tolerància i la igualtat, sempre relativa, d’oportunitats i drets.

Dos de tres. Això és el que els anys que han de venir han de cohesionar. Dos terços que trobin la fórmula, previsiblement federal, per fer compatibles Catalunya, Espanya i Europa, sense que siguin sentiments trobats i superant aquesta espiral malsana que ens empeny a estar fora de l’única pàtria per defensar, que és la humanitat i el seu progrés en llibertat. Democràcia liberal i socialdemocràcia per mitigar la desigualtat. I ara ja poden menysprear-me, si els sembla, per grandiloqüent i utòpic però, què volen que els digui, serà cosa de l’edat, però em nego a llançar per la borda tot el que hem aconseguit, que no és poca cosa, ja que suposa una de les formes més civilitzades i confortables d’habitar aquest planeta, amb totes les seves imperfeccions (entre elles, la de deixar un país i un paisatge millor per a les generacions que ens segueixen, que és una obligació avui incomplerta).

Anem al concret i parlem d’oportunitats perdudes... Em va sorprendre enormement el president del Govern espanyol quan va anunciar al Quebec que, precisament, el Canadà era un model per seguir. No sé si era plenament conscient Pedro Sánchez de què deia, però per a mi aquest suposat model es resumeix en la Loi sur la clarté référendaire aprovada pel Parlament canadenc i que estableix les condicions per les quals el Govern del Canadà podria entrar en negociacions que conduïssin, teòricament, a la secessió d’una de les seves províncies després d’un referèndum. Va ser, és obvi, una resposta política al referèndum del 1995 al Quebec, que per un marge molt escàs no va decidir l’autodeterminació del territori francòfon i que, per fortuna, va esquivar un conflicte que s’intuïa de molt difícil resolució. Les vies unilaterals acaben sempre en una via morta, si no en morts i guerra. Així que benvinguda sigui, i ho dic amb entusiasme, la via canadenca si ens ajuda a establir unes bases sobre les quals bastir una cosa assenyada i encarrilar tot aquest disbarat. Per descomptat, tot això suposaria calma i iniciar un llarg temps de distensió i negociació que portés a acordar, abans de qualsevol hipotètic referèndum, quins serien els seus termes i quins mínims de participació i aprovació seria necessaris abans de, per fi, asseure’s a negociar i acordar. Massa per a una part de la nostra societat catalana que, bastant desesperada i força rabiosa, no vol ni veure ni acceptar la realitat. Però suficient per a aquest terç que dubta i pateix. I potser bastant per apaivagar aquesta altra fracció de catalans –perquè sí, també són catalans– que sembla que el que volen és que vingui la legió com més aviat millor a desfilar marcialment pels nostres carrers després d’ocupar-los per la força. Som entre cabres, disculpin el mal acudit, que tiren a la seva particular muntanya, no importa si saben marxar a pas ràpid no.

Però si em va sorprendre la declaració del president Sánchez, encara em va deixar més atònit la falta de resposta de les nostres autoritats catalanes. Ningú, ni el president Torra ni cap dels nostres líders polítics, no va recollir el guant canadenc. Ni tan sols Junqueras, des de la seva presó prolongada i que tant mal fa a qualsevol mediació, no va obrir la boca per dir que allà hi havia una oportunitat, que per fi s’havia mogut una peça important al tauler de la política espanyola. Em temo que majoritàriament es va interpretar que el president Sánchez havia anat al Canadà per llançar un brindis al sol. I ningú no s’ho va prendre seriosament ni va portar l’apunt d’un camí possible i assajat. El Canadà és molt lluny, sens dubte. Però és obvi, o a mi m‘ho sembla, que de la seva experiència podríem aprendre i obrar en conseqüència. Encara que això suposés l’impensable, és a dir, parlar amb claredat de com arribar a plantejar, civilitzadament i democràticament, la secessió de part d’un Estat liderada per polítics que representen aquest mateix Estat al qual s’oposen i del qual en continuen, sí, cobrant els sous i liderant la insurrecció sense baixar del cotxe oficial fins que intervenen les togues.