Privilegi o estigma?

Les reaccions a la proposta del president del Govern central de reformar la Constitució per eliminar els aforaments no s’han fet esperar. D’un banda, n’hi ha que en aquesta iniciativa veuen un atac al líder de l’oposició, que té la condició d’aforat en la investigació judicial del màster de la Universitat Rey Juan Carlos, la qual cosa porta a una decisió del Tribunal Suprem. De l’altra, des de l’àmbit del PP es respon que la proposta de supressió d’aforaments és fruit d’un pacte ocult encaminat a beneficiar els dirigents independentistes processats, que estarien desitjant eludir la intervenció d’aquest tribunal.

L’article 71 de la Constitució estableix que els diputats i senadors gaudeixen d’inviolabilitat per les opinions manifestades en l’exercici de les seves funcions, i que tenen immunitat. El Suprem és l’òrgan competent per conèixer les causes contra els parlamentaris, prèvia tramitació del suplicatori i atorgament d’autorització per part de la Cambra respectiva.

La inviolabilitat i immunitat parlamentària troben el seu origen en la necessitat de preservar la llibertat d’expressió i independència davant actuacions arbitràries del poder. L’aforament és una institució diversa: implica que el parlamentari no se sotmet al jutge ordinari, com qualsevol altre ciutadà, sinó que només podrà ser jutjat pel TS.

El debat sobre l’aforament a Espanya no és nou, i una de les principals crítiques al sistema processal espanyol és l’amplíssim cercle de persones que gaudeixen d’un estatus jurídic especial. Aquest no inclou només diputats i senadors, sinó que s’estén, entre altres càrrecs, als membres del Govern de l’Estat i dels governs autonòmics,

R. ENTRENA, advocat diputats dels parlaments autonòmics, Defensor del Poble, jutges, fiscals i un llarg etcètera, que constitueixen un col·lectiu de milers de persones que no té parangó en els sistemes judicials del nostre entorn.

Ara bé, realment representa un privilegi per a l’afectat? N’hi ha que afirmen que aquest sistema conculca l’article 24.2 de la Constitució, que proclama el dret dels ciutadans al jutge ordinari predeterminat per la llei, i que el sistema d’elecció dels membres del Suprem no garanteix, precisament, la independència dels seus membres davant la ingerència política. El fur, a més, no és renunciable, tret que se cessi en el càrrec.

Per si tot això no fos prou, la submissió a la jurisdicció del Tribunal Suprem impedeix el dret a la doble instància. Contra les sentències d’aquest òrgan

La regulació de l’aforament no està justificada, però la reforma no es pot limitar a reduir-los

jurisdiccional no hi ha cap recurs ordinari, la qual cosa vulnera els articles 14.5 i 26 del pacte internacional de Drets Civils i Polítics de l’ONU.

En definitiva, i més enllà de les lectures interessades que puguin fer-se de la proposta llançada per Pedro Sánchez, sembla evident que de cap manera no està justificat mantenir l’actual regulació de l’aforament a Espanya. Tot i això, l’esmentada regulació no pot quedar-se en una simple reducció del cercle subjectiu dels afectats. S’haurà de garantir, en qualsevol cas, la llibertat d’expressió i la independència en l’exercici de les funcions públiques i el respecte a les garanties processals dels afectats.