Ningú s’estima en Tarracus
El discurs oficial segueix el seu curs: els Jocs del Mediterrani van ser un èxit en tota regla. Tarragona es va projectar al món i hem de donar les gràcies pel llegat que l’esdeveniment ha proporcionat a la ciutat en forma d’anella olímpica, amb un palau d’esports de 18 milions d’euros, un jardí amb llac de 12 hectàrees i una piscina descoberta de 50 metres. El discurs oficial no admet crítica. Quina deslleialtat!
El certamen va acabar fa dos mesos i mig i els responsables polítics dels Jocs –amb l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros i el regidor Javier Villamayor al capdavant– encara no han dit quantes entrades es van vendre, una xifra que permetria calibrar l’interès real que va generar l’esdeveniment. Aquesta dada no figura al guió.
Fa unes setmanes, en una conferència a la Cambra de Comerç de Tarragona, Ballesteros tornava a presumir de l’anella olímpica –en la seva urbanització es van invertir dotze milions– i de l’impacte inqüestionable que suposa per a la ciutat i, sobretot, per al barri de Camp Clar. Cal mantenir el discurs oficial, malgrat que s’allunyi a marxes forçades dels fets.
La tossuda realitat és que la titularitat del palau d’esports continua sent de la Generalitat (que va ser l’administració que el va pagar) i no consta que l’Ajuntament estigui batallant per quedar-se les instal·lacions. No té pressa. I mentrestant no destina ni un euro i molt menys personal per fer funcionar la infraestructura. La tossuda realitat és que tampoc no hi ha cap proposta ferma per treure partit al nou parc. No hi ha un pla de gestió ni es discuteixen possibles fórmules.
El discurs diu que els Jocs van ser un èxit però més aviat sembla que es treballa per esborrar-ne el rastre. Ja ningú s’estima en Tarracus. L’Ajuntament no està interessat a treure partit a la mascota (pel que realment representa?) i el més probable és que l’empresa que va fer el marxandatge n’acabi destruint tot el material. Però el discurs es manté i val més no fer balanç. Val més escudar-se en el “tot ha anat bé”. Val més deixar passar el temps. Si cola, cola. Val més criticar la crítica i entre una cosa i l’altra ningú no respon. I molt menys assumeix responsabilitats.