Sergi Pàmies Un llibre extraordinari
Sorprèn que les seccions de cultura dels mitjans de comunicació no hagin parlat d’una de les grans novetats literàries de la rentrée 2018: el nou catàleg d’IKEA. ¿Plagi? ¿Autoficció? El llibre manté l’equilibri entre fons i forma i proposa un argument mutant que el lector pot adaptar a les seves circumstàncies. Si en aventures anteriors se subratllava l’esperit republicà dels protagonistes, ara apel·la a trames versàtils en què els personatges poden ser humans (nens, dones, homes), animals (gossos fascinats per una paperera que, en realitat, és un capsa de sabatilles) i objectes amb la capacitat d’animar-se com als dibuixos animats. Com sempre, l’estil narratiu és diàfan i no defuig certa complaença, com si confiés en la complicitat d’uns lectors convertits en una comunitat que, igual que la de l’Anell, és transnacional, transcontinental i transoceànica.
Com a proposta literària, el catàleg connecta amb les inquietuds pròpies de l’autoajuda, la solidaritat i un feminisme més explícit, conscient que la moda de l’empatia ha de ser assimilada per un corpus que juga amb els espais. Això sí: la gestió de l’espai té en compte que, per raons de capitalisme immobiliari, el món s’ha empetitit perquè el metre quadrat cotitza a preu de caviar. Com en una escenografia polivalent, les cases
Les cases d’aquesta història no són mai aterridores ni sinistres, sinó que desprenen una llum impol·luta
d’aquesta història no són mai aterridores ni sinistres sinó que desprenen una llum impol·luta que no defuig la sospita que entre edredons i damunt de les catifes hi pugui haver, a més d’amor, ruptures i comiats. No és una llum freda sinó acollidora. I, per no caure en l’asfíxia depressiva de tants llibres de la rentrée, l’argument no es conforma amb les trames de llits i llençols, de tovalloles o barnussos i de lliteres d’adolescents, sinó que parla d’àmbits menys romàntics com els banys o les cuines.
Els personatges que desfilen pel llibre són escassos i anònims, potser perquè el lector s’estima més espais en què no interfereixin les passions domèstiques. I un cop més, gràcies al poder suggeridor de la literatura, ens teletransportem i gairebé toquem la textura d’una prestatgeria o comprovem l’esponjositat d’uns coixins que, en una aclucada d’ull oportuna, són de cotó sostenible. De tant en tant hi ha capítols que de manera explícita incorporen inquietuds postmodernes i líquides, com l’ecologia entesa no pas com un peatge sinó com una vocació de consciència o la defensa d’un individualisme d’idees compatible amb l’esperit comunitari que tan bé representen els menjadors. Els temps han canviat i, si a les prestatgeries de fa anys hi podien brillar els llibres de Harry Potter, ara podrien encabir perfectament els de Yuval Noah Harari. I, com en edicions anteriors, de tant en tant el llibre ens deixa reflexions que tenen la categoria d’una declaració de principis: “No venem abraçades però sí calidesa”.