Mausoleus

Havia estat diverses vegades al poble de San Lorenzo de El Escorial, però sempre amb presses i sense temps per visitar el monestir. Aquest estiu, aprofitant un relaxat viatge a Madrid, vaig fer per fi aquella visita. Recórrer les sales i estances del monestir és recórrer cinc segles de la història d’Espanya a través de la vida i sobretot la mort dels successius monarques. El conjunt és com un mandala en el punt central de la qual hi ha el panteó reial, on hi ha sepultats els reis i reines de les dinasties d’Àustria i Borbó. Una vegada dins de la petita cripta, el visitant tendeix a mirar, com qui passa llista, els noms que figuren als diferents sepulcres de marbre. I sí, en falta algun: falten Felip V i Ferran VI, que estan enterrats respectivament a la La Granja de San Ildefonso i a les Salesas Reales. Posats a jugar a un Trivial monàrquic, aquí va una altra pregunta: va tenir alguna vegada Espanya un rei anomenat Lluís? La resposta és a la dreta de la cripta, entre els sepulcres de Carolus II i Carolus III, que és on hi ha sepultat Ludovicus I, el dissortat Lluís I que ha quedat per a la història com el rei més efímer: per culpa de la verola, el seu regnat no va durar més de vuit mesos. El més curiós és que la seva prematura mort va obligar a tornar al tron el seu pare, Felip V, que acabaria completant un regnat de ni més ni menys que quarantacinc anys. Encara avui, tres segles després, continuen vigents aquells dos rècords: el del regnat més breu per al fill i el del més prolongat per al pare. (Que especial, per cert, havia de ser aquell Felip V, que va guerrejar durant tretze llargs anys per reclamar els seus drets dinàstics i que després només pensava a abdicar!).

El que no em va venir de gust visitar, malgrat trobar-se en el mateix terme municipal i a només catorze quilòmetres del monestir, va ser el Valle de los Caídos, que al llarg de tot l’estiu ha fet parlar molt. Aparentment, la mateixa polèmica sobre l’exhumació de Franco hauria incrementat en un cinquanta per cent el nombre de visitants, presumptes nostàlgics del franquisme majoritàriament, cosa que tampoc no animava a fer l’excursió. Per molt valor històric que tingui el monument, a qui li pot venir de gust anar fins allà per veure’s envoltat de feixistons i acabar comptant per a les estadístiques com un d’ells?

A Pedro Sánchez cal reconèixer-li intel·ligència política o, si més no, astúcia. Sabent que l’estiu és poc fecund en notícies d’actualitat, ens ha tingut aquests dos mesos entretinguts amb un debat del qual ell només en podia sortir ben parat. D’una banda, l’assumpte de l’exhumació l’ajudava a ocultar la debilitat del seu Govern i a ressituar-se en l’espai simbòlic de l’esquerra. Per un altre, obligava la resta de partits a retratar-se. I què millor que forçar els seus rivals a exposar-se en la pista de ball mentre els seus ocasionals aliats no podien sinó moure’s al so de la seva música?

Dels nacionalistes catalans calia esperar que li donarien el seu suport però que no per això deixarien de muntar esvalot. I això va ser el que va passar: aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, alguns dels seus portaveus van córrer a titllar de franquistes Espanya i els espanyols. Ho va fer el mateix president Torra, que va parlar de tics franquistes i tendències totalitàries. Em pregunto qui és aquell senyor per donar lliçons de democràcia. Perquè la democràcia ben entesa comença per un mateix, i no sembla que el seu accés a la presidència de la Generalitat hagi estat modèlic. En tot cas, Torra i el seu partit podrien donar-nos lliçons de democràcia digital: recordem que l’actual president va ser elegit a dit pel seu antecessor, Carles Puigdemont, que al seu torn havia estat elegit a dit per Artur Mas, i recordem que Puigdemont va utilitzar també el dit per designar el seu successor a l’alcaldia de Girona i per fulminar com a coordinadora del seu partit a Marta Pascal, ella sí elegida en primàries (i ja veuen de què li va servir).

En fi, que a Espanya queden uns quants nostàlgics del franquisme ho demostra precisament el fet que les visites al Valle de los Caídos hagin augmentat. Però no deixa de ser un fenomen residual. Algú s’imagina un partit polític que reivindiqués avui els valors tradicionals del franquisme, com l’autoritarisme, el clericalisme, l’homofòbia, el masclisme, el menyspreu dels drets i les llibertats, etcètera? La nova dreta espanyola es mou en altres paràmetres, més pròxims a les dretes europees modernes, aquestes que atien les flames del que és identitari i difonen la por cap als qui venen de fora.

Hem d’estar alerta davant la xenofòbia, però davant una nova xenofòbia que no es presenta com a neofeixista sinó com a defensora de les conquestes socials i l’Estat del benestar. Aquesta xenofòbia de genealogia política incerta està arrelant als països de forta tradició socialdemòcrata, com vam poder comprovar diumenge passat a Suècia. Compte amb ella.

La democràcia ben entesa comença per un mateix, i no sembla que l’accés de Torra a la presidència hagi estat modèlic