La universitat, qüestionada
Els experts reconeixen els danys d’imatge causats pels casos dels màsters i demanen augmentar els controls
Javier Prieto, de 21 anys, estudia Ciències Polítiques a la Universitat Rey Juan Carlos i té clar que, quan acabi, “de cap manera” hi farà un màster. “Les facècies que estem patint els estudiants d’aquesta universitat no les desitjo a ningú. Perquè, més enllà de les rialles, el sentiment que tenim els que estudiem a la URJC és que, quan acabem, els nostres títols tindran menys prestigi que els de qualsevol altra universitat. I és molt injust”, assenyala indignat.
El dany causat després de constatar-se que aquest centre universitari, creat sota l’empara del govern del PP de la Comunitat de Madrid, ha donat un tracte de favor a una sèrie d’alumnes amb càrrecs rellevants en la vida política (Cristina Cifuentes, Pablo Casado i Carmen Montón són els més famosos, però la llista és més àmplia) s’ha estès a la universitat en general, que en aquests moments es troba completament qüestionada. Ahir l’alcaldessa Ada Colau assegurava a TV3 que “una alta directiva d’una multinacional” li va oferir ajudar-la per superar les dues assignatures que li falten per acabar la carrera de Filosofia, cosa que posa de manifest, segons Colau, que entre algunes elits és “més fàcil que per a la resta” tenir un títol acadèmic. La Universitat de Barcelona va anunciar ahir a la nit que “demanarà explicacions” a Colau. “No podem permetre cap ombra de dubte sobre les nostres titulacions”, assenyalava la UB a Twitter, i reclamava “responsabilitat i rigor als polítics”, alhora que els convidava a “denunciar qualsevol acció fraudulenta” de què tinguin coneixement.
És veritat que per a alguns privilegiats tot són facilitats? És veritat que els convaliden assignatures a mansalva, que els seus no presentats es converteixen en excel·lents, que se’ls permet no assistir a classe encara que sigui obligatori, que presenten treballs de final de màster plagiats o que no els presenten i que fins i tot arribi a rector un catedràtic que va fer la seva carrera professional copiant altres col·legues? Sí, és possible i ha passat, com han demostrat les investigacions periodístiques, perquè no hi ha hagut control ni dels equips directius de les mateixes universitats, ni dels departaments d’educació de les comunitats autònomes que són els responsables del funcionament d’aquestes. Tampoc de l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (Aneca), un organisme adscrit al ministeri que té com a funció vetllar per la qualitat de la universitat. Senzillament, s’ha deixat fer.
A totes les universitats? Des de la conferència de rectors (CRUE), el seu president, Roberto Fernández, posa la mà al foc, gairebé, assegurant que no. I la realitat és que no ha estat a la URJC com tal on s’ha detectat aquesta mala praxi (vergonyosa, més aviat), sinó en un institut adscrit a la mateixa, un d’aquells centres nascuts sota el paraigua de les universitats públiques amb llibertat per fer i desfer i amb la missió d’aconseguir estudiants de màster (els que paguen més) per ajudar els malmesos comptes de les universitats. Ara bé, també és veritat que a la URJC sembla que ningú no va vigilar l’institut de dret polític (IDP) dirigit pel catedràtic Enrique Álvarez Conde. Per què ho havien de fer, si no deixava de recaptar diners dels màsters i subvencions que hi estan vinculades? Com l’IDP, hi ha centenars de centres d’estudis i acadèmies que avalen els seus cursos sota el segell d’una universitat a tot Espanya. I aquests títols són igual de vàlids que els que ofereixen les mateixes universitats, per bé que l’esforç sigui inferior. La competència per atreure estudiants és brutal en un sector que les últimes dècades s’ha multiplicat (hi ha facultats a gairebé totes les províncies) i amb un minvant nombre d’estudiants.
No és just que s’estengui el dubte a la institució universitària, assenyala Fernández: “Ens ha costat molt, i molts anys, de tenir la universitat que tenim”, diu, mentre reitera que els casos que s’estan investigant es refereixen “a un institut” en concret. “Un cas entre 200.000 estudiants”. En la mateixa línia es pronuncia Francesc Solé Parellada, vicepresident de la Fundació CYD, que creu que “el sistema universitari espanyol funciona correctament; el que ha passat és anecdòtic. A Espanya hi ha una oferta de 3.540 màsters”. Dit això, reconeix que cal incrementar els controls i la rendició de comptes.
Un control que no només es pot centrar en la qualitat dels seus serveis i dels centres adscrits. La universitat s’ha de repensar, obrir-se a la societat en tots els sentits, posar fi a l’endogàmia que facilita que catedràtics i doctors es converteixin en reietons que fan i desfan al seu criteri i evitar que els polítics de torn s’hi acostin imposant graus o màsters sense criteri. “La nostra universitat, de debò, val la pena”, assenyala un responsable.