El nen emperador s’exhibeix durant les vacances
Els efectes d’una educació permissiva
Res com l’estiu, quan les famílies i els amics conviuen més temps i amb més proximitat, per coneixe’s millor. I per patir –o no– les criatures alienes. Segons els experts, la criança s’està relaxant. De tota manera, tot depèn de la interpretació de l’observador i de l’actitud de la criatura. Hi ha adults amb la pell fina, sense fills, acostumats al silenci de casa seva, on els coixins del sofà no es mouen mai de lloc, que no suporten la presència d’individus de menys d’un metre. I també hi ha criatures que saben guanyar-se els pares i sortir-se amb la seva a costa de la bona convivència dels altres. I ningú no els impedeix saltar al sofà de l’hotel amb la sorra de la platja enganxada als peus mentre mengen un gelat. De fet, hi ha hotels que no permeten l’entrada a menors i restaurants que premien els pares si els fills no importunen la resta dels comensals.
A l’escola, en campaments i en colònies, les criatures se solen comportar diferent que a casa. No qüestionen, per exemple, el responsable en cap. Susagna Escardíbul, de l’àrea educativa de Fundesplai, ofereix una explicació. “Hem passat dels anys seixanta i setanta, en què les criatures no tenien opinió sobre els plans familiars, a un augment de la participació de la canalla en les decisions, fins i tot de manera excessiva. És important que participin? Sí, als campaments això és el que es fomenta, que no només es mirin el melic, sinó també que pensin en els altres i en el bé comú”.
La periodista Eva Millet, autora d’Hiperniños, reflexiona sobre la manera com la falta d’autoritat d’alguns pares sobre els fills afecta la convivència social. I apunta que, de la mateixa manera que alguns pares no corregeixen actituds dels fills ni permeten que altres adults ho facin, no és just que aquests mateixos pares no es facin càrrec de les conseqüències de les accions dels fills en la convivència. “Segons la meva opinió, si el nen talla flors, buida la paperera o embruta el paviment, que és un bé de tots, cal dirigir-se a ell i dir-l’hi malgrat que els pares hi siguin. Perquè les flors que tallen o les papereres que buiden a terra són de tots”.
Com que educar no és tan fàcil, com saben tots els pares, molts lectors somriuran quan llegeixin alguna de les anècdotes que veuran a continuació, escollides per la seva desmesura o l’humor. Les expliquen diferents professionals que atenen nens, com aquesta jove professora d’educació infantil de Nou Barris. “Jo no tinc fills, i, malgrat que se’m fa estrany que els pares es comportin amb tanta permissivitat, no m’atreveixo a jutjar-los”, admet. “Si tantes famílies actuen de manera complaent amb els fills fins a límits que a mi em semblen sorprenents, fins i tot ridículs, deu passar alguna cosa quan et converteixes en pare...”.
DE VIATGE
·En un vol transatlàntic, dues parelles amb nens d’uns 8 i 10 anys. Una família viatja en business ,i l’altra, en turista. Les criatures corren d’un costat a l’altre de l’avió, obren la cortina que separa les dues classes i molesten els passatgers que ocupen els seus seients i la tripulació que atén els clients amb el carret del menjar. Després de diverses advertències, l’hostessa s’acosta als pares per assenyalar-los que els llums estan apagats i que la majoria dels passatgers es disposen a descansar. Així, preguen que els nens es quedin als seus seients.
–Jo pago business perquè els meus fills puguin anar on vulguin.
·Un autobús urbà recull una mare i un fill d’uns 6 anys de la platja a l’hora de dinar. S’asseuen al costat d’una dona que porta una barra de pa. La dona veu com el nen intenta agafar-ne un pessic, a temps per apartar el pa de la mà del nen. La criatura plora, pica de peus, crida. La mare intenta contenir-lo fins que decideix baixar de l’autobús. Abans d’abandonarlo, es gira i li diu a la senyora: “És una egoista. No veu que estava mort de gana? Què li costava donar-li un crostó? Si només és pa!”.
DE COLÒNIES
· L’autocar a vessar d’escolars torna a Barcelona del sud de França. Al cap de 50 quilòmetres de trajecte, el conductor avisa la mestra encarregada de les colònies que ha vist que un automòbil els segueix des que han sortit. L’automòbil continua seguint l’autocar 50 quilòmetres després. La mestra, inquieta per aquesta presència contínua, decideix trucar a la policia, però quan agafa el telèfon una nena d’11 anys s’aixeca. –És el meu pare. –Per què ens segueix el teu pare? –li pregunta la professora.
–Ja ens va seguir a l’anada. Vol assegurar-se que no em passa res perquè soc la persona
més important de la seva vida.
·La mare apareix amb blaus i mossegades als braços.
–Miri, miri –li diu al monitor de colònies davant la mirada angelical del seu fill de 3 anys–. Té un caràcter... Si no fas el que vol, et clava la dent.
·Els mestres d’infantil (de 3 a 6 anys) solen rebre alguns dels seus alumnes encara en pijama i sabatilles de mans d’uns progenitors que han claudicat. Això també passa als campaments. Un monitor va rebre el nen en pijama i una capseta.
–Per si li pots tallar les ungles. Com que a vosaltres us fa cas...
·Es presenten el dia de la sortida a unes colònies. La nena, d’11 anys, amb un orinal. Quan el monitor demana explicacions, la mare es limita a dir:
–La meva filla només toca el bany de casa.