Epíleg: David i Goliat
M’imagino David preparant-se per lluitar contra Goliat, tot pensant: “Sé qui soc, com soc i tinc la meva fona. Sé com fer-la servir i quina estratègia m’empescaré, però en tindré prou?”. Aquesta metàfora que tots coneixem ens diu que malgrat que ho tinguem tot en contra sempre hi ha possibilitats de sortir-ne triomfants i que podem decidir la nostra sort per nostre compte. I de vegades passa.
Ahir a les Picornell, però, vam viure una bufetada de realitat. I què si el gegant serbi va guanyar els de David Martín als penals? Feia temps que no gaudíem tant del joc de la selecció masculina. Això genera il·lusió, i si tens il·lusió, tens futur.
Per primer cop en uns Europeus tant les noies com els nois han pujat al podi. Fins ara eren com vasos comunicants: plata dels nois el 1991 i bronze el 1983, 1993 i 2006. Les noies, or al 2014 i plata el 2008. Això parla molt bé de la salut del nostre esport. També cal destacar que dels 26 esportistes que formen totes dues seleccions, 19 són catalans i que tots juguen en clubs d’aquí.
I què podem dir de les noies? Després de caure inesperadament a semis, van apallissar Hongria per pujar al podi amb un somriure als llavis de nou. I venen jugadores joves amb la força de mil Davids. Els que ja tenim una edat podem estar tranquils perquè el nostre llegat és només la llavor del que ens espera.
La segona setmana ens deixa grans partits i aquell sentiment de quan érem petits de “no vull que s’acabi”. També ens deixa una organització perfecta. Barcelona sempre respon a aquests reptes, perquè som molt bons i en sabem.
La temporada vinent hi haurà Mundial i el 2020, Jocs Olímpics a Tòquio. Deixem ja de recordar què vam ser i valorem què han fet aquests dos equips, perquè això no és gens fàcil. Nous reptes i noves lluites vindran, però renoi, com ens agradaria que David guanyés Goliat.