Catalunya satura el Constitucional
L’Alt Tribunal ja ha admès a tràmit 21 recursos d’empara per presumpta vulneració de llibertats polítiques i drets fonamentals
Costa de creure, però algunes dades podrien portar a la conclusió que l’independentisme ha recuperat la confiança en el Tribunal Constitucional (TC). Algun ingenu podria pensar-ho en vista de la quantitat de recursos presentats els últims mesos en relació amb els fets de l’1-O, sobretot per part dels processats pel delicte de rebel·lió. Són ni més ni menys que 21 impugnacions. I totes han estat acceptades a tràmit per la institució encarregada de vetllar per la vigència de la Constitució.
Es tracta, sens dubte, d’un nombre significatiu i insòlit. Normalment, la mitjana de recursos d’empara admesos a tràmit pel Constitucional se situa al voltant dels 70 a l’any. No és tan fàcil, per tant, passar els filtres que ha establert el TC perquè no es recorri tot, a fi de provar sort. En els últims anys, les normes d’admissió s’han aplicat de manera cada vegada més restrictiva.
Tanmateix, totes les impugnacions relacionades amb l’1-O i amb els exmembres del Govern presos per aquesta causa han aconseguit passar els parapets i exàmens previs a què el TC sotmet tots els recursos d’empara per assegurarse que comporten afectació constitucional. Per què? És que potser el TC està anunciant que tirarà per terra la instrucció del Suprem sobre el cas 1-O i excarcerarà els presos tard o d’hora?
No, la resposta a totes les preguntes plantejades fins aquí és un rotund no. Ni l’independentisme ha recuperat la confiança en el Constitucional, institució en la qual no creu i a la qual considera que s’ha de desobeir, ni al seu torn aquest Alt Tribunal ha admès a tràmit tots els recursos plantejats pels presos del cas 1-O perquè els vegi a priori com a víctimes d’un sistema repressiu.
Amb tota probabilitat, la conducta d’uns i altres ve determinada pel fet que el cas 1-O acabarà davant la justícia europea. És a dir, davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), amb seu a Estrasburg. Per als recurrents és obligat esgotar les vies que ofereix el dret i l’organització judicial del seu Estat abans de recórrer a l’esmentada instància europea.
Per tant, el pas pel Constitucional es duu a terme amb freqüència sense la menor esperança que prosperi el recurs, però com a pas obligat i necessari abans de posarli una espelma al sant de la justícia europea. Per al mateix Constitucional, al seu torn, aquesta dada també és clau. Si ara s’estan admetent a tràmit tots els recursos que plantegen els processats pel cas 1-O és en bona mesura perquè l’Estat espanyol –i els magistrats del TC són part dels seus més alts representants– ha d’extremar el zel perquè els recurrents no puguin dir a Estrasburg que a Espanya no es tutelen els drets fonamentals ni hi ha una institució que vetlli per fer-ho.
Acceptant a tràmit les 21 impugnacions presentades contra la denegació de la llibertat provisional dels processats del cas 1-O o contra la denegació de permisos perquè poguessin participar en la campanya
L’acceptació inicial d’impugnacions es deu al fet que el cas 1-O acabarà a Estrasburg
Les sentències que es dictin donaran la mesura de la qualitat democràtica del país
electoral del desembre passat, o contra la negativa a la concessió d’autoritzacions perquè anessin al Parlament, el que està fent el TC és curar-se en salut, i provar de demostrar que té l’orella fina davant qualsevol denúncia de vulneració dels drets fonamentals. Possiblement, per acabar denegant l’empara. Però permetent almenys que les reclamacions s’examinin, i que hagin de ser contestades entrant en matèria amb certa profunditat.
Sens dubte, la major part de les demandes presentades per les defenses de Junqueras, Rull, Turull, Romeva, Forcadell, Bassa, Sànchez i Cuixart, entre d’altres, són del màxim interès polític i constitucional. Sobretot, els recursos relatius a totes les mesures que han dificultat o finalment impedit que ciutadans electes, com era el cas d’alguns dels esmentats, podrien exercir de manera efectiva la seva tasca de representació política, o fins i tot sotmetre’s al debat d’investidura per assolir la presidència de la Generalitat, com va ser el cas de l’expresident Puigdemont, de l’expresident de l’ANC, Jordi Sànchez, i de l’exconseller Jordi Turull, successivament. Ja es va veure al seu dia que la matèria és molt discutible, i no només entre independentistes i constitucionalistes, sinó dins mateix de l’àmbit dels més estrictes defensors del text constitucional. Cal recordar, pel que fa a això, l’enfrontament sorgit a finals de gener passat quan el Consell d’Estat va dictaminar que el Govern central no havia de presentar el recurs que havia preparat contra la convocatòria del ple en què Puigdemont s’havia de sotmetre al debat d’investidura.
L’Executiu va voler suspendre’l donant per fet que l’expresident no es presentaria, perquè estava fora d’Espanya i era reclamat pel delicte de rebel·lió. I es van produir aquelles imatges tan vistoses dels Mossos d’Esquadra mirant als maleters dels cotxes que passaven a prop del Parlament per si Puigdemont apareixia al costat de la roda de recanvi.
Al final, el Govern central va presentar el recurs, malgrat el criteri contrari del Consell d’Estat, i el Constitucional va haver d’inventar una sortida per prendre mesures cautelars i impedir l’esmentat ple sense arribar a pronunciar-se sobre l’admissió a tràmit de la impugnació de l’Executiu i demanant abans, en paral·lel, al·legacions a les parts. Va ser un exercici de prestidigitació jurídica i constitucional sense precedents i sense comparació, que va impedir de fet que la investidura de Puigdemont pogués si més no intentar-se. Va passar que en vista de les noves advertències del TC, el president del Parlament, Roger Torrent, va ajornar sine die el ple per evitar més problemes.
El Constitucional ja ha escrit, en resum, les seves pròpies pàgines de pròleg als conflictes que ara està cridat a resoldre, quan resolgui sobre les qüestions de fons que li plantegen els citats 21 recursos admesos a tràmit i pendents de resolució. Unes impugnacions que, en gran part, es refereixen a prohibicions i cauteles dictades al seu torn pel Tribunal Suprem (TS) des de l’inici de la causa penal sobre el cas 1-O.
A part de les impugnacions que apunten directament contra la mesura de la presó preventiva, els més interessants són probablement els que qüestionen l’aplicació de l’article 384 bis de la llei d’Enjudiciament Criminal. És el precepte que determina que tot processat per rebel·lió sobre el qual s’hagi dictat ordre de presó preventiva serà també suspès com a càrrec públic en cas que l’estigués exercint. Novament es planteja aquí el problema dels límits lícits al dret de representació i de participació política. Les sentències amb què el TC resolgui aquests i altres recursos derivats del cas 1-O donaran en part la mesura de la qualitat democràtica del país i de la flexibilitat de les seves institucions per permetre que el debat polític pugui discórrer “sense condicions”, com diria Carmen Calvo, actual vicepresidenta del Govern central.