Música per l’estiu
El tenor alemany emociona en el repertori wagnerià tot i que no aconsegueix convèncer el públic del festival en les àries franceses
L’últim dissabte de juliol va arribar amb nombroses propostes musicals per sortir de casa i passar la nit a la fresca, ja fos amb l’esplèndida veu de Jonas Kauffman, l’electrònica que va retrunyir al Tomorrowland de Can Zam o el retorn als seus orígens de Luz Casal.
Kaufmann és molt Kaufmann. Cap altre tenor de l’actual escena operística no desperta tanta expectació i, per tant, puja a l’escenari amb el pes d’aquelles esperances posades en ell. En aquest sentit, el tenor alemany està curat d’espant. I tot i així no ho tenia fàcil ahir a Peralada, després del grandíssim recital que havia ofert el dia anterior el seu col·lega de corda Javier Camarena. “Què vols que et digui, em va emocionar més ahir Camarena”, se sentia dir pels passadissos de l’Auditori del Parc en l’entreacte. Clar que un és tenor líric dramàtic i l’altre líric lleuger...
La concentració de tenors al festival empordanès feia presagiar un cap de setmana de grans delits. Allotjats en un mateix hotel de la localitat, Camarena, Kaufmann i un ja baritonal Plácido Domingo –que va seguir el concert des de la llotja, juntament amb la soprano Ermonela Jaho i el basquetbolista Pau Gasol– no podien romandre aliens al factor Peralada. És a dir, sí, és un festival on la gent acudeix a gaudir d’una deliciosa vetllada estiuenca, però també és una cita per a la crítica nacional i internacional i el públic aficionat. Vaja, que a Peralada cal disputar-se estar a dalt de tot. I potser no va ser aquest l’ànim amb què Kaufmann va sortir ahir a escena.
A favor seu jugava que havia cantat el mateix programa pocs dies abans en el Teatre Rieal, encara que la crítica madrilenya el va acusar de fredor. Encimbellar un cantant per després dubtar d’ell es pot arribar a convertir en esport nacional. Amb tot, no s’han de desatendre els defensors de l’òpera italiana quan diuen que Kaufmann no compleix el cent per cent en aquest repertori. No era el cas ahir, doncs el divo germànic de veu de vellut, tarannà contingut i interessant rostre –millor no aturar-se a calcular la densitat de dones que hi havia entre el públic– va brandar el seu art en un programa francès i wagnerià. Una combinació que li va ser suggerida des de la direcció artística del Reial i que a ell li va semblar fantàstica. Com no havia d’agradar-li, si Wagner és una pista d’aterratge per al seu lluïment vocal i, d’altra banda, l’any passat va treure un cd d’àries franceses.
L’Orquestra del Teatre Reial, molt compacta en mans de Jochen Rieder, va iniciar la primera part francesa del concert amb la Bacchanale de Samson et Dalila de SaintSaëns. I tot seguit va aparèixer ell per interpretar “Ah, léve-toi, soleil”, de Roméo et Juliette de Gounod. Bè, no va ser per tirar coets ni la seva veu estava situada en el millor punt (de vegades es diria que Kaufmann desitja ser baríton), però al final parlem d’un artista sensible, fràgil com una espelma que amb el vent pot revifar-se però també consumir-se. Una particularitat dels veritables
Plácido Domingo i Ermonela Jaho (que actua avui) van anar al concert, com ho va fer Pau Gasol
artistes.
La cosa no va anar a més amb “La fleur que el teu m’avais jetée" de Carmen de Bizet, però es va començar a enlairar en La Juiv d’Halévy i va aconseguir projectar un altre estat d’ànim en “O souverain” de Le Cid de Massenet. De manera que el públic se’n va anar al descans amb un regust a elegància un tant freda: la força de la que és capaç Kaufmann estava per arribar.
D’acord, el tenor muniquès no és tan idiomàtic per al repertori italià o el francès, hi ha d’altres top-tenors que poden fer-ho millor. Tot i així, pocs arguments hi pot haver en contra de la seva versatilitat. Perquè qui, en el seu seny vocal, pot abordar correctament àries franceses –en el cas d’ahir– i després entregar-se a Wagner!
L’orquestra, potent, va donar pas amb preludis en la segona part a cada una de les tres àries que va cantar. Kaufmann es va entregar a La Valquíria, després a Els mestres cantaires de Núremberg i finalment
a un Lohengrin (“In fernem Land”), tot un viatge cap a les forces tel·lúriques. Després, en els bisos, va tornar al francès amb “Pourquoi em réveiller" de Werther per a swingear de nou cap a Wagner amb “Winter Sturge” de La Valquíria, i dedicar després a Carmen Mateu el lied “Träume" dels Wesendonck Lieder.
Que disculpin els tenors de bonica veu o de potència titànica, però Kaufmann continua ocupant el candeler de Peralada. Una plaça d’artistes sensibles.