Facebook posa fre
La pèrdua d’usuaris de la xarxa social Facebook és al darrere de la caiguda en borsa.
Que el temps és relatiu el cert és que, més que intuir-ho, ho sabíem, per més que no fóssim capaços de formular-ho. És el que tenen els sentiments i ser de lletres, que les nostres certeses no són mai absolutes. Molt menys demostrables i verificables. Habitem un món, després d’aquests pocs segles de civilització, en el qual el poeta no compta. Les seves intuïcions no són més que això, un llampec en la foscor, sense coneixement ni sistema. Qui es fiaria del boig que anomena mentider a un dels que posseeixen la bata blanca? Qui deixaria que un il·luminat ordeni internar la seva dona, el seu espòs? Ja ens costa d’assumir la toga, i neguem la imparcialitat dels jutges i dels picaplets, discutim l’autoritat de qualsevol polític, de tot home públic, però encara respectem la llei dels científics, encara creiem en els doctors, en els metges, l’única professió que tot just es llicencia i ja rep i gaudeix del títol popular de doctor. Si una bata blanca mèdica ens diu que la nostra parella és boja i que ha de ser ingressada, podem dubtar, sí, però finalment ens sotmetem. Com no ho faríem ni davant de la justícia ni davant del poder. Som així, gent que empetiteix davant els que els haurien de cuidar, que han passat de metjastre i barbers a ser déus. No és estrany que els metges estiguin al cim de la societat, ja que són els guardians de la salut, és a dir, de la vida, encara que molts ho desconeguin gairebé tot d’ella.
L’estiu, les vacances, aquella convenció social, són dies propensos a les malalties estranyes. Autoinduïdes, diuen. Suggestionades, potser. Autoimmunes, podria ser. I malgrat l’estadística de divorcis, que augmenten durant el lleure estival, quan les parelles descobreixen l’evidència que ja no se suporten, no acabem de relacionar els nostres mals de l’ànima amb les nostres pesadeses físiques. És l’edat, comencem a escoltar així que traspassem la barrera del mig segle. Sí, esclar, viure mata. Lentament, si ens aturem a pensar-ho, però mata. Poc dubte hi ha d’això, encara que Unamuno es preguntés per què no havia de ser ell el primer en no morir. I envellir és un procés lleig, encara que l’alternativa sigui pitjor, esclar. I el temps ens corca i acumula greixos i perplexitats. Viure és breu jornada. O, com va dir santa Teresa de Jesús, la vida és una mala nit en una mala posada. Molt apropiat per als nostres estius viatgers, amb aquells hostalatges que no sempre són el que desitgem, el que somiem. La vida és curta i el dia és llarg, molt llarg. I al revés, el dia pot ser curt i la vida fer-se llarga i carregosa. Segons depèn. Perquè el temps, bé que ho
No facin massa plans, deixin que el dia els governi, perquè cap de nosaltres no és amo de les seves hores
sabíem, és relatiu. Està fet d’una matèria similar al metall fos, que de vegades avança lentament i penosament, amb tota la seva càrrega d’escòries, i en altres ocasions es precipita i s’estimba a tota velocitat, per enfonsar-se en el gresol dels dies. Cal fondre’s les setmanes de les vacances. Cal gaudir-ne. És una vegada a l’any. Ja dormirem quan tornem al despatx, a la rutina, al nostre llit acostumat. Mentrestant, cal abrasar-se en aquests dies de l’estiu, cremar les hores, convertir el descans en atrafegament, en descobriment, en diversió, sobretot en diversió. Omplir les hores, viure-les, cansar-les a còpia de noves experiències, d’altres llocs. Res més trist que qui torna i, a la pregunta tòpica de què va fer a les vacances, respon: res, no vaig fer res. Llegir una estona, caminar, deixar passar el temps, ser conscient dels dies, mirar les estrelles, conformar-me amb viure... Tot això que creiem un desaprofitament, un fer malbé la vida, una forma malsana de gastar el temps que ens és propi i propici, aquelles mateixes vacances que són l’invent social per compensar-nos de la vida que portem durant la resta de l’any.
Sempre hi haurà algú que ens digui que no necessita vacances, que ja viu tot l’any com vol, que no té cap desig de descansar de la seva vida. No cal ni dir que el mirarem malament. Serà de nou un boig o un presumptuós, gairebé segur un fantasma, en el pitjor dels casos un poeta. En tot cas, un guillat, vinguin o no els doctors a diagnosticar-lo. I això malgrat que alguns hàgim vingut a passar l’estiu, a sentir aquella vida dels pobles i les ciutats de províncies, amb el seu temps lent i extens, com regalat. Quina matèria tan estranya, la del temps. La primera setmana de vacances és de descompressió, ens diuen. La segona és la que compta, aquella de què es gaudeix. En la tercera ja ens venç l’angoixa del retorn, l’anticipació del que ens espera.
Un consell avui, últim diumenge de juliol, per a les vacances que la majoria comença o ha començat ja: no segueixin les notícies, deixin de posar el despertador, no facin massa plans, limitin-se a eixamplar els seus dies, no s’atabalin per la brevetat de l’època de llibertat i descans, vegin com avança la llum i com creixen les ombres, deixin que el dia els governi, perquè cap de nosaltres no és amo de les seves hores. I perquè si al final cal morir-se, quin remei, i només ens quedessin dos mesos de vida, l’assenyat seria triar, precisament, el juliol i l’agost, l’estiu, aquest temps lent del qual estem fets.