Reflexions sobre la cimera de l’OTAN
Quan els historiadors reflexionin sobre la cimera de l’OTAN que ha tingut lloc a Brussel·les els dies 11 i 12 de juliol, es trobaran davant la dificultat d’interpretar una paradoxa. Com a garantia de seguretat per als seus estats membres, l’Aliança Atlàntica ha estat, i continua sent, un èxit indiscutible. Tot i això, mai com ara s’havia mostrat tan dividida i insegura sobre el seu propi sentit i supervivència. La paradoxa rau en el fet que les crítiques més acerbes aquesta vegada no provenen des de l’exterior, sinó des del mateix interior de la comunitat transatlàntica.
L’OTAN, per dir-ho així, està sent sotmesa a “foc amic”. Són conegudes les declaracions del president Trump en la recent cimera del G-7 al Canadà, quan va afirmar que el seu país assumeix un cost desproporcionat per assegurar la protecció de socis que estarien exercint de “gorrers”, o freeriders, en les relacions comercials a costa de l’economia dels Estats Units. Pocs dies després va afegir que els membres de l’OTAN que no hagin assolit un 2% del PIB en els seus pressupostos de defensa han de fer-ho “immediatament”, i fins i tot doblar aquest percentatge fins a un 4%.
Des d’aquesta banda de l’Atlàntic, el sentit d’urgència del president Trump i les seves crítiques a països aliats poden semblar desmesurats. El cas, però, és que la preocupació dels Estats Units sobre l’asimetria entre la seva contribució a la seguretat comuna i la de la resta dels aliats no és nova: ja la va expressar el president Obama, i mereix ser abordada raonablement. Una altra cosa és que reflecteixi tota la realitat. En certa manera, el debat sobre el repartiment dels costos de la seguretat entre els membres d’una aliança és comparable al de les anomenades balances fiscals al si d’un Estat descentralitzat. No tot es pot mesurar comptablement, i els resultats de l’anàlisi poden variar depenent del mètode utilitzat, que mai no semblarà prou equitatiu per a totes les parts.
Es diu, per exemple, que un país com Espanya destina pocs recursos al seu pressupost de defensa i, per extensió, a la seguretat aliada. Tanmateix, l’enfocament merament comptable obvia la nostra aportació total a la seguretat global, tant a través de l’OTAN com d’altres mecanismes multilaterals i supranacionals. Actualment Espanya està present en 19 missions internacionals, amb 2.138 efectius i nombroses capacitats materials. Participem en la coalició internacional contra Daeix (l’Estat Islàmic) a l’Iraq, i entrenem, amb altres socis de l’OTAN, les forces de seguretat afganeses. Estem presents en totes les missions militars i civils desplegades per la Unió Europea. De fet, som el país que hi contribueix amb més personal, des d’Ucraïna, al nostre veïnatge oriental, fins al Sahel, al nostre veïnatge meridional. Igual com la nostra aposta decidida pel pilar europeu de la defensa, el nostre compromís amb la seguretat i l’estabilitat a la Mediterrània és ferm, i estem disposats a fer més passes endavant. Per això, en la cimera de l’OTAN que acaba de concloure hem ofert liderar la pròxima missió d’ensinistrament a Tunísia i donar suport logístic a la presència de l’ONU a Líbia.
Sens dubte, ningú no pot dir que eludim la nostra responsabilitat quan es tracta de contribuir a la seguretat pròpia i a la dels nostres socis i aliats. Al contrari: considerem que totes dues estan íntimament maridades. La seguretat és un bé públic global i l’Aliança Atlàntica és un dels seus principals proveïdors. Per aquest motiu, situar el debat sobre la rellevància de l’Aliança, o sobre les aportacions dels seus membres, en termes exclusivament pressupostaris i curterministes és un error.
El que ara està en joc no és tant una qüestió de xifres i dates peremptòries, sinó un tema molt més transcendent. Es tracta de saber si continuem formant part d’una comunitat transatlàntica assentada en principis, valors i objectius compartits, que són els propis de les societats occidentals inspirades en l’humanisme i la Il·lustració; de constatar si continuem tenint una mateixa visió geopolítica i una similar estimació dels riscos i amenaces a què ens enfrontem. Per donar resposta a aquests interrogants hem d’abandonar la immediatesa i emmarcar el moment actual de l’Aliança en un context temporal i en un debat moral, més ampli.
Des d’aquesta doble perspectiva, dues han estat les fites que han marcat l’evolució del món transatlàntic les últimes tres dècades: 1989 i 2016. El 1989 va caure el mur de Berlín i, amb ell, desapareixia poc després l’enemic existencial de les democràcies liberals, la defensa de les quals havia estat la principal raó de ser de l’Aliança Atlàntica. El 2016 el Regne Unit votava abandonar la Unió Europea i als Estats Units Donald Trump guanyava les eleccions. A les dues ribes de l’Atlàntic els dos grans països de parla anglesa començaven així una travessia de rumb incert, però que semblava allunyar-los cada vegada més dels seus socis i aliats europeus al continent. És temptador veure en la desaparició de la Unió Soviètica l’origen de la fractura que ara amenaça la comunitat transatlàntica des de dins. Així doncs, el 1989 hauria engendrat el 2016. Per això, insisteixen alguns, continua sent essencial trobar un substitut de la Unió Soviètica com a estímul extern a la cohesió del món atlàntic. Candidats no n’han faltat, ni en faltaran, per ocupar aquest dubtós privilegi: des del terrorisme gihadista fins als règims neoautoritaris, passant per tota mena d’amenaces asimètriques o híbrides.
Ens hem de prendre totes aquestes amenaces seriosament, i així està sent el cas. Ara bé, no crec que aquest sigui l’enfocament adequat per garantir la supervivència i adaptació de la nostra Aliança en el llarg termini. La recerca d’amenaces de tot tipus per preservar la unitat de comunitats febles o fracturades és un subterfugi freqüentat per règims totalitaris. No hauria de ser el nostre model. En les nostres societats obertes, el més adequat és reconèixer les divergències i acceptar els desacords com a pas previ per a la seva superació o, almenys, per trobar la seva col·locació sense arribar a la ruptura. Aquest és el nostre veritable desafiament. És obvi que avui els Estats Units de Trump i la Unió Europea, amb la Gran Bretanya en uns incòmodes llimbs, mantenen posicions contraposades sobre qüestions clau, com el lliure comerç, la lluita contra el canvi climàtic, el curs que ha de seguir el projecte d’integració europeu, la resolució de certs conflictes regionals o la manera d’afrontar les relacions amb l’Iran en el marc dels esforços de no proliferació. I tampoc no podem negar que, fins i tot en el si de la Unió Europea, existeixen fissures entre un nucli, en què es troba Espanya, que es manté fidel al cabal comunitari en el seu més estricte sentit i que continua perseguint
Ningú no pot dir que Espanya eludeix la seva responsabilitat en la contribució a la seguretat global
l’ideal d’“una unió cada vegada més estreta”, i altres països que reneguen o ignoren amb fruïció principis bàsics de la nostra filosofia i pràctica polítiques.
El gran interrogant és si aquestes divergències entre aliats sobre qüestions fonamentals són transitòries o constitueixen ja falles estructurals. Si aquest fos el cas, i no fóssim capaços de tancar-les, correm el risc que l’Aliança, que ha preservat la seguretat del món occidental durant més de mig segle, acabi pervivint per inèrcia o, pitjor, que mori per la impaciència d’uns, entre la indiferència de la majoria i davant l’alegria dels autèntics enemics de la llibertat i de la democràcia.
Encara som a temps d’evitar-ho. Per això convindria recordar Tucídides quan afirmava que hi ha dues maneres de mantenir les aliances: pel dret i la comunió de valors i idees o per l’interès i la força. Les primeres serveixen el seu propòsit i perduren en el temps. Els cementiris de la història són plens de les segones.