Una proesa que no hem d’oblidar mai
Aquest agost no, perquè ja tinc reservats tots trenta-un dies al Hilton Northolme Resort & Spa de les Seychelles, però l’any que ve aniré a Tailàndia. Tornaré a Tailàndia, de fet, perquè fa quaranta-cinc anys ja hi vaig ser. En aquella ocasió llunyana em vaig limitar a Bangkok, però aquest cop aniré al nord del país, a la província de Chiang Rai, on hi ha la gruta Tham Luang que s’ha fet famosa aquests dies, de més de deu quilòmetres de longitud. Diuen les autoritats tailandeses que la convertiran en un dels principals reclams turístics del país. El director general de Turisme diu que hi muntaran “un museu vivent, per mostrar com es va desenvolupar l’operació de rescat”.
Jo, això de “museu vivent” no ho entenc gaire. Entenc què és un museu, però l’adjectiu vivent em porta immediatament al cap els famosos pessebres vivents que hi ha a Catalunya i a altres països d’Europa, amb una noia fent de Mare de Déu, un noi fent de sant Josep, un nino en el paper de Jesús i un bou i una mula ficticis (perquè si fossin de debò els acusarien de maltractament animal), a més d’un caganer defecant en públic, com aquest mataroní amic d’Inés Arrimadas que després d’excretar es neteja el cul amb una bandera estelada. Doncs suposo que un “museu vivent” deu ser una cosa semblant, i com que els tailandesos tenen el costum de ser més aviat budistes i es tracta de rendibilitzar la proesa de fa uns dies, per comptes de la Mare de Déu i de sant Josep hi haurà fotos dels dotze nens i l’entrenador de l’equip de futbol Senglars Salvatges (un oxímoron, per cert: perquè si un senglar no és salvatge és un porc i prou). Hi tindran exposades les samarretes dels nois, els equips dels bussejadors i algunes de les eines que es van fer servir durant el rescat.
I com que avui dia no hi ha museu de prestigi que no compti amb un restaurant, una font ben informada m’ha dit que en posaran un. Encara no saben si se n’encarregarà Carme Ruscalleda, que tanca el restaurant Sant Pau de Sant Pol de Mar (“una cuina plena de matisos, textures i perfums”) però manté el Sant Pau de Tòquio. Total, Tailàndia queda a quatre passes del Japó i podria combinar perfectament totes dues coses. Si ella no acceptés l’encàrrec, l’hi proposarien a algun xef que, en la seva època de mindundi, hagués fet de stagiaire al prestigiós El Bulli (al Cel sigui). Serà de gastronomia tailandesa però amb fortes dosis de creativitat. Evidentment hi haurà pad krapao, el tradicional plat d’arròs amb carn que, encara atrapats a la gruta, els nens van demanar de menjar. Per no provocar el rebuig dels turistes, el prepararan adaptat al gust occidental: sense alls i sense bitxos bird’s eye (entre 50.000 i 100.000 unitats de l’escala Scoville de picantor) que en són part essencial. Perquè tot plegat sigui encara més emotiu, els cambrers que atendran les taules seran precisament els dotze nens rescatats: en persona! L’entrenador farà de sommelier.
Tailàndia convertirà la famosa gruta en un dels principals reclams turístics del país