Malestar teatral
El cas Pasqual divideix la professió: li donen suport els consagrats; els joves volen canvis
Continua la polèmica entorn de la figura de Lluís Pasqual, director des de fa set anys del Teatre Lliure i un dels seus fundadors, a qui una actriu ha acusat a través de Facebook de maltractament per haver-li “cridat, ridiculitzat i posat en evidència” durant el muntatge d’El rei Lear, fa quatre anys.
El culebrot de l’estiu cultural barceloní va sumant episodis. Només han estat dues setmanes, però ja hi ha hagut manifestos, contramanifestos, declaracions enfrontades als mitjans, petició d’informes de riscos laborals i, fins i tot, evidentment, perquè es fica en tot, o el fiquen en tot, ha aparegut pel mig el procés. I tot el món teatral en parla després de cada funció del festival Grec. El protagonista involuntari del culebrot i que és a l’ull de l’huracà és Lluís Pasqual (Reus, 1951), director des de fa set anys del Teatre Lliure i un dels seus fundadors, el 1976. El problema inicial? Una jove actriu, Andrea Ros (Terrassa, 1993), que fins fa poc formava part de la companyia jove del Lliure, el va acusar fa dues setmanes a través de Facebook d’haver-li “cridat” i d’haver-la “ridiculitzat i posat en evidència” durant el muntatge d’El rei Lear, fa quatre anys. A l’obra donava vida a Cordèlia, la filla preferida del rei i la que en el moment de la successió del monarca desencadena la seva fúria, cosa que acaba destruint el regne. En un món on s’uneixen l’ego i la fragilitat, com el teatral, és Pasqual aquell Lear furibund? D’informes, no en faltaran, perquè aquesta declaració ha acabat destapant la caixa dels trons, fins i tot amb acusacions de tracte despòtic per Pasqual a treballadors del Lliure. Però, a més a més, ha causat un xoc de trens generacional al teatre català, perquè en el conflicte es barregen alhora molts –massa?– debats: les qüestions de tracte personal se sumen de manera evident a la frustració d’una potent generació jove que sent que ha tingut un tap per ascendir al cim de les institucions o, fins i tot, perquè es vegi el seu teatre en aquestes institucions. De fet, la denúncia de Ros pretenia queixar-se sobretot de la renovació de Pasqual al capdavant del Lliure i reclamar “algú jove al capdavant d’un vaixell com aquest”. I després hi ha la qüestió de gènere: a diferència de Madrid, on hi ha nombrosos teatres públics, a Barcelona no hi ha gaires vaixells insígnia teatrals, bàsicament dos, el Lliure i el Teatre Nacional de Catalunya, i cap no l’ha dirigit mai una dona. Carme Portaceli, que hi va aspirar, ha acabat dirigint el municipal teatre Español de Madrid.
Pels detractors de Pasqual, especialment per les generacions més joves, els tres debats se superposen i formen part del mateix, d’un ancien régime, d’una manera de fer personal, teatral i social que, diuen, si abans era normal, ajudaran que s’acabi. Per d’altres, en canvi, és millor abordar les qüestions per separat o tot serà molt complicat, i, a més a més, assenyalen algunes veus, si Pasqual se n’anés ara, el Lliure, que és una fundació amb representació de les administracions públiques, que hi posen la majoria dels diners, quedaria en una posició feble ara que ha de renovar els estatuts i potser les administracions ho aprofitarien. I evidentment molts altres consideren que el tracte que s’està dispensant a Pasqual no és just. És de tracte difícil? Un professional teatral diu amb ironia que no ha viscut res amb ell que no hagi viscut amb altres populars directors, amb la diferència que només tenien un 25% del seu talent. I l’actriu Núria Espert (Hospitalet de Llobregat, 1935), que encarnava Lear a la peça en què Andrea Ros era Cordèlia, ha manifestat, després de l’incendi, que durant els 40 anys que ha treballat amb ell no l’ha vist faltar al respecte a ningú.
Però òbviament també hi ha visions molt generacionals. Espert, de fet, era la firma que encapçalava dijous passat el manifest de suport a Pasqual, que també van firmar Emma Vilarasau, Vicky Peña, Rosa Maria Sardà i Carmen Machi, entre més d’un centenar de professionals, la gran majoria més que consagrats. Un manifest que, de fet, era un contramanifest: malgrat que cap altre intèrpret no es fa afegir públicament a la denúncia d’Andrea Ros, dimecres passat un col·lectiu jove anomenat Dones i Cultura va demanar a Facebook en un llarg text la dimissió de Pasqual per tracte “vexatori” a alguns dels treballadors del Lliure. I allà sí que va explotar el tema. Uns treballadors que, reunits divendres en assemblea, van decidir encarregar un informe de riscos psicosocials per determinar si hi ha hagut un tracte improcedent.
Així doncs, probablement aquest informe serà decisiu per determinar el futur d’un dels grans noms del teatre europeu des de fa unes quantes dècades, director també en el seu moment del Centre Dramàtic Nacional de Madrid, de l’Odéon-Théâtre de l’Europe de París, de la Biennal de Teatre de Venècia i del teatre Arriaga de Bilbao, a qui ningú no qüestiona els seus mèrits ni el seu teatre però una part acusa d’unes maneres que, assumeixen, si en un altre moment eren normals o habituals, ara no ho són.
I el més paradoxal serà que potser tot es deurà a la confusa manera com Pasqual va explicar el 29 de juny passat, a la presentació de la nova temporada del Lliure, la seva
Pasqual ha estat acusat de maltractament a una actriu i a treballadors del teatre
Cent personalitats han donat suport a Pasqual, que pels joves és símbol de l’‘ancien régime’
renovació al capdavant del teatre. Després de presentar una programació excel·lent i que feia honor a allò de ser un teatre públic –la que ara s’acaba va tenir bons moments però va ser francament erràtica–, Pasqual va anunciar que aquesta vuitena temporada amb ell al capdavant no seria l’última. El patronat del teatre l’havia renovat per quatre anys. Després va deixar entreveure que no seria exactament així, però d’una manera confusa: començaria un període de canvi d’estatuts, d’aclarir el Lliure del futur, i aleshores ell, quan això hagués passat, se n’aniria. Al patronat, integrat per les administracions i per personalitats que majoritàriament pertanyen més a la generació de Pasqual que a qualsevol altra, només havia votat en contra de la renovació una persona, Àlex Rigola, l’antecessor de Pasqual en la direcció i que va deixar voluntàriament el càrrec al cap de vuit anys perquè considerava que no s’ha d’estar més al capdavant d’una institució, que la renovació és necessària.
Es tracta d’un debat, sens dubte, necessari que és un dels que es barregen en aquest conflicte i que a Europa té solucions diverses: Thomas Ostermeier encapçala la direcció de la Schaubühne berlinesa des del 1999 i ningú no discutiria la seva tasca. En tot cas, la qüestió no és que Rigola s’oposés a la renovació, sinó que el patronat va acordar que, si bé formalment les renovacions del Lliure són per quatre anys, Pasqual només hi seria dos anys més, fins que hi hagués nous estatuts i concurs. Potser explicat així, com una transició a un nou equip al qual transmetia la flama d’un fundador, les coses haurien anat d’una altra manera i la renovació no hauria provocat el post d’Andrea Ros. Potser Pasqual va voler abreujar després d’explicar la prolixa temporada vinent. O potser el conflicte hauria esclatat igual, perquè el problema generacional fa temps que està sobre la taula: hi ha companyies de teatre catalanes d’uns trenta anys com El conde de Torrefiel que estrenen en festivals internacionals i no poden fer temporada en cap teatre barceloní notable. Sens dubte, en aquest punt les administracions públiques, que els subvencionen a tots, han de traçar millor el mapa teatral català per assegurar-se que tots hi tenen un espai. D’altra banda, és evident que el paper de les directores i autores teatrals ha de continuar creixent sense parar en la programació dels teatres, on han estat durant temps testimonials, i que, sense dates obligatòries, però molt més d’hora que tard, algunes per fi han de dirigir unes institucions clau en la nostra manera de veure el món. Finalment, també és obvi que el culebrot tindrà nous episodis: un diari madrileny va atribuir aquest cap de setmana els atacs a Pasqual al fet que no ha donat suport al procés. I la funció promet continuar.