Sobre l’estupidesa
Aquest any en fa trenta de la publicació d’Allegro ma non troppo, de l’historiador de l’economia Carlo Maria Cipolla. El llibre recollia dos enginyosos assajos satírics. El segon, Las leyes fundamentales de la estupidez humana, que després es va reeditar per separat (Crítica), és un clàssic molt actual. Malgrat que molts lectors el deuen haver llegit, penso que és una contribució necessària al bé comú recordar les cinc lleis fonamentals establertes per Cipolla:
Primera. Sempre i d’una manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids.
Segona. La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona.
Tercera. Una persona estúpida és una persona que fa mal a una altra persona o a un grup de persones sense obtenir-ne alhora un avantatge o fins i tot obtenint una pèrdua.
Quarta. Les persones no estúpides sempre tendeixen a subestimar el potencial nociu de les persones estúpides. En particular, els no estúpids obliden constantment que en qualsevol moment, lloc i circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un error molt costós.
Cinquena. La persona estúpida és la mena de persona més perillosa que hi ha. Aquesta última llei té un corol·lari: l’estúpid és més perillós que el malvat.
Tot i que Cipolla considera aquestes cinc lleis com a igualment fonamentals, descriu la tercera, que és la que permet distingir els estúpids dels qui no ho són, com la llei d’or de l’estupidesa. I aprofita per assenyalar un fet rellevant: que un dels factors (el segon) que determinen el potencial nociu
Portar un país a la ruïna és fàcil si al poder minva el nombre de gent intel·ligent i es disparen els incauts que prenen l’estupidesa per astúcia
d’una persona estúpida procedeix de la posició de poder o d’autoritat que ocupa en la societat. Després de fer aquesta remarca, l’historiador aborda la qüestió de fons, que no és altra que la pregunta sobre on està el poder de l’estupidesa. I la seva resposta aclareix molts esdeveniments de la història remota o recent. Segons Cipolla, el que fa perillosos i perjudicials els estúpids és que a les persones raonables, que poden entendre la racionalitat perversa o maquiavèl·lica d’un malvat, els resulta més difícil imaginar i entendre el comportament imprevisible de l’estúpid i, per això, tenen menys armes per contrarestar-lo. D’acord amb aquesta resposta, tot i que el percentatge d’estúpids tendeixi a mantenir-se constant al llarg de la història, el seu poder destructiu, la seva capacitat de portar un país a la ruïna quan tenen poder és variable i depèn de la composició de la població dels no estúpids. Augmenta quan entre els que també estan en el poder disminueix el nombre d’individus intel·ligents que procuren tenir controlats els estúpids i quan entre els que no estan en el poder es dispara el nombre d’incauts que poden arribar a prendre l’estupidesa per astúcia. Arribats a aquest punt, la decadència sembla inevitable. Aquesta és la teoria de Cipolla. I potser convé recordar-la perquè l’escoltin tant els qui tenen orelles com els qui prefereixen riure que plorar.