L’esperit Vidal i Barraquer
Llúcia Oliva recupera en el seu últim documental la tasca de l’església tarragonina que es va resistir al franquisme
Aquí van passar moltes coses... a Tarragona també hi va haver una església que va defensar els drets humans i les persones durant el Franquisme i es coneix poc...”, li van dir Josep Gil, Miquel Barberà i el pare Xammar a la periodista Llúcia Oliva al final de la projecció del seu anterior documental, Santuaris de l’antifranquisme. Va ser al Centre de Lectura de Reus fa gairebé dos anys. I els tres religiosos van aconseguir que la Diputació de Tarragona s’involucrés (finançant-lo) en el projecte que veurà la llum aquest dijous. A Hereus d’un cardenal proscrit, Oliva recupera la memòria, a partir de trenta testimonis, de l’església que va militar a favor de la cultura i la llengua catalanes i també dels drets sindicals als barris de Tarragona i Reus. El documental arrenca i culmina amb la figura del cardenal Vidal i Barraquer, l’arquebisbe de Tarragona que es va negar a firmar la carta col·lectiva dels bisbes a favor de l’alçament i que va ser proscrit per Franco.
L’arquebisbe absent. “M’ha sorprès el paper tan important que va tenir Vidal i Barraquer durant la República, és una figura poc reivindicada que es va significar contra el nacionalcatolicisme i que considerava que l’església no s’havia d’identificar amb cap de les parts, sinó que havia de fer de mediadora”, explica Llúcia Oliva. La periodista comença el documental després de la Guerra Civil amb la figura, ja absent, de Vidal i Barraquer. L’arquebisbe de Tarragona –llicenciat en dret, defensor de la predicació en català i fundador de la biblioteca, el museu i l’arxiu de l’arxidiòcesi– va haver de fugir després de l’esclat de la Guerra Civil. El va detenir la FAI i es va salvar in extremis de l’afusellament. Gràcies a la intervenció de Ventura Gasol es va poder escapar a Itàlia.
Els hereus. El paper i les fermes conviccions de Vidal i Barraquer “van servir perquè alguns religiosos es qüestionessin coses i van sorgir els primers intents, com el del pare Ramon Muntanyola, d’oposició al règim i de defensa de la llengua catalana”, apunta Oliva. A finals dels cinquanta, algunes esglésies van començar a promoure i acollir iniciatives com els Aplecs de Paretdelgada (a la Selva del Camp de 1959 a 1964) o el Club de Joves de Tarragona i alguns locals parroquials es van cedir a moviments, grups i partits prohibits. “Es podia cantar sense censura en dues institucions: a la universitat i a l’església”, afirma en Raimon, un dels testimonis que recull el documental.
Compromís i ‘exili’. Ja a la dècada dels seixanta alguns religiosos afins al Concili Vaticà II van començar a involucrar-se en la lluita obrera. Els que més van topar amb la jerarquia eclesiàstica “perquè feien sermons en què defensaven la dignitat de les persones i contra el capitalisme, van ser desterrats de Reus, Tarragona o el Vendrell i enviats a la perifèria de la diòcesi”, relata Oliva al documental . I a pobles com Maldà, la Pobla de Cérvoles, Cervià o Conesa, aquests capellans també van dur a terme una encomiable tasca de dinamització social. “La policia fins i tot seguia alguns d’aquests capellans i feien informes”, apunta Oliva, que n’aporta alguns, fins ara inèdits als arxius de l’Estat.
La campanya. Alguns sacerdots també van impulsar la campanya “Volem bisbes catalans”, que a Tarragona va culminar amb el nomenament de l’arquebisbe Pont i Gol, que va fer de pont entre el pontificat de Vidal i Barraquer i el seu temps, catalanitzant la diòcesi. “Pont i Gol ens va fer descobrir el missatge de Vidal i Barraquer”, afirma el capellà i teòleg Josep Gil al documental, que presenta
La figura de l’arquebisbe exiliat va tenir gran influència en el paper de l’Església catalana durant la dictadura
nombroses imatges i material cedits per l’Arxiu Arxidiocesà, del municipal i del provincial de Tarragona.
La tornada. “Franco va impedir que Vidal i Barraquer tornés fins i tot després de mort”, insisteix Oliva. La negativa del cardenal a tornar si no era com a arquebisbe de Tarragona va ser considerada una gran ofensa per al règim. En aquest apartat final, diversos testimonis relaten les dificultats que va caldre superar perquè les restes del difunt poguessin per fi enterrar-se a la catedral de Tarragona. Va ser tres anys després de la mort de Franco. El documental, dut a terme per Germen Coll, s’estrenarà aquest dijous a l’auditori de la Diputació de Tarragona.