KO al Palau Sant Jordi
Arcade Fire va oferir un concert impactant ahir a la nit a Barcelona per presentar el seu últim àlbum, ‘Everything now’
Van tornar ahir a la nit a Barcelona els Arcade Fire, és a dir, una de les bandes més icòniques ara mateix de l’escena musical mundial. I per a aquest retrobament amb la banda nord-americana, el Palau Sant Jordi va reunir una mica més de deu mil aficionats, que van anar a donar la benvinguda a la macroformació liderada per Win Butler i Régine Chassagne, que està recorrent mig planeta amb l’argument del seu darrer àlbum, Everything now, aparegut el juliol de l’any passat i que el festival Primavera Sound va tenir el privilegi d’estrenar a escala mundial.
Quan l’escenari de Montjuïc encara presentava un aspecte gairebé desolador van sortir els teloners, la llegendària i descomunal Preservation Hall Jazz Band, que va caldejar l’ambient amb ritmes imparables de Nova Orleans. Eren les vuit del vespre, el sol coUna mençava a pondre’s i l’aficionat arribava amb parsimònia. I l’excel·lent sensació que va deixar aquell doble concert al Fòrum –un de sorpresa, que va enlluernar, i un altre d’oficial que va confirmar la magnitud del grup– va tornar a ser la tònica que va dominar ahir a la nit a Montjuïc, en un magnífic concert emmarcat en el seu Infinite Content Tour.
En aquest àmbit d’estrenes –les composicions d’Everything now– va brillar també especialment l’escenari, una mena de quadrilàter situat al mig de la pista que permetia experimentar el concert d’una manera diferent, tant per als que eren a dalt com per als que s’estaven a baix gaudint del concert. Més o menys el que ja s’havia vist en el concert sorpresa de fa un any. Una idea escènica i conceptual que hom considera molt encertada ja que, d’entrada, facilita una proximitat amb l’afició, i visualment permet que sigui més accessible per a tothom.
Però més enllà d’opinions subjectives, del que no hi va haver cap dubte és que la combinació d’un desplegament lluminós impactant, la proximitat visual, un repertori insuperable i una energia desbordant, va ser novament letal. És a dir, devia convèncer fins i tot el més escèptic que Arcade Fire és un cas excepcional dins del pop-rock mainstream de nivell. A més de la parella líder, William Butler, Richard Reed Parry, Tim Kingsbury o Jeremy Gara van conformar una màquina multiinstrumentista que va desplegar una energia desmesurada, un entusiasme contagiós i unes enormes ganes de divertir-se.
diversió que van transmetre des del començament, a quarts de deu de la nit, quan els músics van anar apareixent a la pista del Palau entre el públic com si anessin al ring a fer un combat de boxa. Una veu en off els anunciava en català i castellà com els vigents campions del món dels pesos pesants, imbatuts... i la veritat és que quan es van posar tots a tocar a sobre del quadrilàter van exhibir un punch incontestable: van engegaar entre el deliri amb el tema que dona nom a l’últim disc, van continuar amb Rebellion (Lies) del seu primer àlbum i van rematar amb Here comes the night, del gloriós Reflektor ielno menys imparable No cars go.
Durant dues hores van recórrer de manera proporcionada els seus cinc àlbums, que van demostrar una magnífica vigència, com la del primer dia. Es van aturar en els seus obligats clàssics i en la generosa tanda de bisos van repassar Wake up i Everything now amb el suport dels seus teloners Preservation Hall Jazz Band. Un final immillorable.