Allà a dalt
Eugenio Jimeno compagina parapent, muntanyisme i la feina al capdavant de l’Icatme
Des del seu lluminós despatx a l’Icatme, el doctor Eugenio Jimeno evoca les seves aventures a la muntanya.
No està gens malament. El doctor i la muntanya són íntims amics.
Eugenio Jimeno explora les muntanyes a peu, amb xiruques. O amb arnesos, clavilles i mosquetons. O amb el paracaigudes del parapent, cosa que la seva dona, la Nati, no porta gens bé. –Ui, quines discussions –em diu. –Tant s’hi resisteix, ella? –li demano. Em respon tot rient: –Em vaig passar un temps dient-li: “Vine, que és molt senzill”. I quan per fi es va animar a acompanyar-me, a veure com era això del parapent, aquell dia me la vaig fotre. –Com diu? –Aleshores jo ja tenia experiència en la matèria. De manera que vaig saltar sense guia. Ningú no em va dir cap a on m’havia de dirigir. Em vaig fer un embolic: en comptes de girar contra el vent vaig girar a favor seu. Llavors vaig caure a plom. Em vaig ficar entre uns arbres i allà ja no hi havia cap vent. Vaig caure encara més de pressa i em vaig estavellar contra els arbres. Quin trompada al cul. Vaig pensar que m’havia trencat el sacre. Per sort no em va passar res. –Ara entenc la seva dona... –Convèncer-la perquè em deixés tornar allà dalt no va ser gens senzill. –I a vostè no li fa por? –Aviam. Els experts diuen: “En el parapent n’hi ha de dues menes: els que s’han estavellat contra un arbre o els que esperen a estavellar-se contra un arbre”. I l’adrenalina que genera aquesta experiència no té preu. –Doncs no l’hi digui a la seva dona... –Fa un parell d’anys que volo. Dec haver fet uns 25 vols. I sempre he anat tot sol. Sap per què? –Digui, digui. –Fins fa poc pesava 130 quilos. Ningú no podia fer un tàndem amb mi. He perdut 30 quilos en sis mesos. –Caram... Com s’ho ha fet? –Caminant. I no menjant. Aquesta és la millor manera. Una vegada vaig decidir perdre pes anant tot sovint al gimnàs. Em vaig posar molt fort, però a la muntanya no em podia ni bellugar. Tant de múscul va fondre la meva resistència. Caminar sí que em prova.
Això sí: caminar sí que ho fa amb la seva dona. Caminades de categoria, per cert. Cada divendres la parella surt de Valldoreix, esmorza allà al costat, travessa Collserola, creua la carretera de les Aigües, baixa entre senders i apareix a Sarrià. Després tots dos continuen baixant per la ciutat i dinen al costat de la Catedral. (...) –No em miri així, faci el favor. No n’hi ha per a tant –em diu. –Quant triguen? –Unes 3h45m. En total són uns 16 quilòmetres. De vegades també tornem caminant. El que passa és que l’últim divendres em vaig fer un embolic. Vaig voler anar a buscar el pantà de Vallvidrera perquè feia temps que no el veia. Ens vam desviar massa i la caminada es va allargar... –Anem malament... Arronsa les espatlles. –Sempre m’han agradat les motos. M’hauria agradat tenir una Harley. Ara la meva dona em diu: “Si deixes de volar, et deixo que et compris la Harley”. No ho sé, ho té malament. El parapent és extraordinàriament addictiu. Ets allà dalt. Tot és silenci. Estàs en harmonia amb la vela. Cada vegada que aterro he de trucar a la meva dona, immediatament: “Que estic bé, que estic bé”, li dic.
–I els seus fills, no s’hi enganxen? Tenen tres fills. –Un dels tres ho ha provat. Però res, no ha repetit.
El doctor Jimeno surt a la vidriera del despatx.
Per baix van i venen pacients, travessant l’ampli espai enjardinat. Molts avancen cap a la cafeteria.
Lector, li recomano els croissants que serveixen en aquest lloc.
L’Icatme és l’Institut Català de Traumatologia i Medicina Esportiva.
El centre ocupa 1.600 m2 a l’hospital Dexeus, a les Corts. Els últims anys l’Icatme ha crescut molt ràpidament: el personal comença a no cabre-hi. Per això, el centre s’ha reservat 600 m més2 a la pròxima ampliació de la clínica. La plantilla ja té 112 treballadors. Entre ells hi ha metges de primera línia.
José Luis Doreste, regatista olímpic, dirigeix l’àrea de medicina esportiva. A l’equip hi figuren talents com Xavier Mir (extremitats superiors), Ignacio Ginebreda (fractures de fèmur i tíbia), Enric Cáceres (raquis, columna) o Joan Carles Monllau (genoll).
El doctor Jimeno, que tracta fractures de turmell i peu i també ortopèdia infantil, dirigeix la societat Icatme, que ha fet 25 anys i ha estat declarada, per tercer any consecutiu, com el millor servei de traumatologia d’Espanya.
–I qui i com es concedeix aquest premi? –li pregunto.
Mira la pantalla de l’ordinador i busca al web de l’entitat:
–El lliura l’Institut de Coordenades de Governança i Economia Aplicada. L’elabora a partir d’una enquesta entre 1.750 professionals de la salut a Espanya. Les seves respostes es basen en la qualitat i el valor dels serveis. Tornem a la muntanya. –No s’ha vist mai en un problema allà a dalt? –el pregunto.
–Bé, una vegada la cosa es va posar lletja. Deu fer uns quinze anys, a Ordesa, a la Cova Glaçada. –Què és això? –Una cova de gel molt bonica. Ara ja no és segura, l’han tancada, perquè ningú hi entri. Però en aquell temps encara podies explorar-la. El recorregut era llarg, més que no ens imaginàvem. Quan tornàvem, havíem de fer entrar unes clavilles entre les roques, per poder agafar-nos-hi. Ens vam entretenir. –I...? –De sobte es va apagar la llum. –Es va pondre el sol. –No es veia res, ni la lluna. I hi havia un precipici al costat d’un camí estret. Vaig pensar: “Passarem la nit al ras”. I llavors em vaig il·luminar: “Portava una llanterna a la butxaca”. La llanterna ens va guiar.
–Propi de metges, això de la llanterna a la butxaca...
–No ho sé. De veritat que hauria estat una nit de pena.