Al planeta Semproniana
Ada Parellada somia convertir en un clàssic la casa que la va captivar fa 25 anys
El pare d’Ada Parellada solia repetir als seus vuit fills que en la vida s’han de tenir uns estudis, un ofici i una afició. Quan li va arribar el moment, la petita de la casa, que havia viscut fins als dotze anys sobre la Fonda Europa de Granollers que regentava la família, es va matricular en Dret. Però quan anava pel quart curs (“en realitat no vaig entendre res”), i en plena temporada d’exàmens, un dia es va fixar en el cartell que anunciava un local de lloguer, al número 148 del carrer Rosselló. “Ja feia temps que fabulava amb obrir un restaurant, tot i que era una idea que al meu pare l’horroritzava. L’home li va passar el negoci al meu germà gran i va decidir que la resta viuríem millor com a comensals que com a hostalers, i ens va recomanar que triéssim professions liberals”.
Però ella va pensar que per anar a mirar el local no passaria res. I quan van apujar la persiana i a davant dels ulls els va aparèixer l’editorial Miquel, que acabava de tancar, amb aquells sostres altíssims, bigues de ferro, mobiliari dels anys trenta i una llum de ple dia que es colava per la claraboia i dispersava els brins de pols en suspensió, com si fos màgia, va saber que aquell era el planeta que volia habitar. Tenia 25 anys, un xicot que estudiava Arquitectura, Santi Alegre, i que la va avalar perquè li prestessin onze milions de pessetes (“si ho haguessin sabut els meus sogres...!”).
El Semproniana (el nom romà de Granollers; la seva mare va estar a punt de dir-se així) va ser un impuls, una corada. I continua sent-ho, com gairebé tot en la vida d’aquesta dona vital i “gairebé sempre massa ingènua”. Explica que encara avui pensa que el seu establiment no és exactament un restaurant, sinó el seu “xiringuito”. Ella que hauria escollit un local petitó, tenia un munt de metres quadrats per decorar i ho va fer amb cadires velles i altres objectes desparellats dels encants, d’aquí i d’allà. No és que volgués trencar motllos, tot i que sense proposar-s’ho ho va fer. D’aquells onze milions, deu se’n van anar en la construcció de la cuina. Allà va governar durant anys el seu bon amic Joan Pluvinet, que ara regenta el seu propi negoci, i ella, assegura, se sent afortunada “perquè tinc un equip extraordinari, de molt bona gent”.
Aquests dies el Semproniana fa 25 anys, i l’Ada, que ho celebrarà amb amics la setmana que ve, fa broma des del menjador gairebé amagada rere la cuina, mentre mengem els plats que configuren
Només obrir, el local es va posar de moda, però amb la crisi van patir: “No érem nous ni tampoc un clàssic”
el menú de 25 anys a 25 euros. El tàrtar de gambes, l’arròs venere amb formatge de Maó i sobrassada, el minicaneló, boníssim, de botifarra negra, el costellam de porc agredolç... “És curiós, la majoria de clients sempre han estat de la meva edat. Quan vam obrir venia gent de 25 anys, ara la majoria s’acosten als 50. Dilluns al migdia era ple a vessar: a l’Ada li van fer un boicot quan va decidir organitzar el seu Sopar Groc per recaptar diners per als polítics que són a la presó. “Va ser una pluja de crítiques horrible a les xarxes, escrites
Acaben de crear un menú de 25è aniversari amb alguns dels plats clàssics de la casa i que costa 25 euros
per persones que no havien estat a la casa. Però la reacció de la clientela ha estat d’absolut suport”. Sense buscar-ho, té tanta clientela com en els millors temps, quan el restaurant es va posar de moda tot just obrir.
Ada Parellada necessita posar en marxa iniciatives; ensenya a cuinar als més petits (va començar a fer-ho quan el cos li demanava tenir els seus propis fills a prop), batalla contra el malbaratament amb els seus sopars Gastrorecup, organitza àpats literaris amb la seva amiga Ada Castells. No sap estar quieta. “No soc cuinera i seria una falta de respecte dir que ho soc per als qui es deixen la pell als fogons”. Família d’hostalers de llarga resistència (200 anys al capdavant de la Fonda Europa, 70 al capdavant del centenari 7 Portes, més de 30 al Senyor Parellada...) des de molt petita temia entrar a la cuina. “El meu primer record de l’ofici és la música de fonda, aquell murmuri de coberts i copes i veus dels clients o dels cambrers a la llunyania... “Els seus pares es van retirar quan ella tenia 12 anys. “Fins aleshores sempre els havia sentit rondinar per la duresa del món de l’hostaleria. Després, es van passar la resta de la vida instal·lats en la nostàlgia de la fonda”. “Em feia por –afegeix– quan em deien que demanés unes croquetes a la cuina. Allò no tenia res a veure amb les cuines d’avui: era duríssim; cuiners enormes atabalats entre els fogons i carregats amb enormes cassoles; a la sala tot era més feliç. Els cambrers, joveníssims, eren encantadors i sempre s’ocupaven de mi perquè els meus pares no ho podien fer”.
El Semproniana va patir la crisi: “Ens havíem acomodat; no érem nous, no érem clàssics; vam haver de posar-nos les piles”. De la crisi va sorgir el menú de migdia, les tres talles dels plats segons la gana o el que cadascú vulgui gastar. L’Ada i en Santi celebren contents l’aniversari. “M’encantaria que arribéssim a convertir-nos en un clàssic”.