Sobre la vellesa
Poques vegades he dubtat tant a l’hora de triar el títol d’un article. Les paraules vell i, sobretot, ancià no reflecteixen bé la realitat d’aquelles persones que –com jo mateix– han assolit clarament l’última etapa de la seva vida però encara no estan sensiblement disminuïdes en les seves facultats i capacitats. Som vells, però vivim pràcticament igual que fa deu o quinze anys. I ens costa de reconèixer-nos com a ancians, a causa de la decrepitud que aquesta paraula evoca i que encara –creiem– no ens abasta. Però d’una manera o altra ha de retolar-se aquesta insignificant reflexió sobre la vellesa, provocada per una anècdota concreta. Fa unes setmanes, vaig escoltar perplex el discurs agre, frontista i pugnaç d’un vell polític desbocat que, en un lloc i moment solemnes, va aprofitar l’ocasió que la biologia –ser el més vell– li oferia per deixar anar, com deien antigament les folklòriques, “tot el que portava dins”. Estava en el seu dret. Ningú no discuteix que aprofités el seu darrer instant de glòria. I menys encara es qüestiona el contingut i sentit del que va dir, inclosa la seva frase final, amb la qual va proclamar un domini quiritari i grupal sobre la seva pàtria: “Aquest país serà sempre nostre”. Res a objectar: va voler dir-ho, ho va dir, i en paus.
Però aquest esdeveniment irrellevant –ni una nota a peu de pàgina al llibre de la història– em va fer pensar en el paper que correspon en la vida pública als qui ja estan a l’última recta del camí. La seva percepció i el seu judici sobre la realitat circumdant han d’estar necessàriament modulats per dues constants: l’experiència acumulada al llarg de la seva vida i l’escepticisme generalitzat fruit de les seves vivències. L’experiència és una conseqüència inseparable de les responsabilitats assumides al llarg dels anys, dels èxits aconseguits i, sobretot, dels fracassos soferts; i, un cop adquirida, macera la personalitat dotant-la de prudència, una virtut que no s’improvisa, sinó que es decanta amb el temps. I és precisament la contemplació de la relativitat i fugacitat dels èxits, així com de la reiteració i contingència dels fracassos, el que provoca que un escepticisme creixent envaeixi l’ànim de qui té darrere seu una llarga trajectòria d’assoliments i frustracions. Recordo, pensant en això, haver sentit dir al professor Álvaro d’Ors que l’edat ideal perquè un acadèmic escrigui un tractat sobre la seva disciplina és la maduresa, quan no és tan jove que pensi que ho sap tot, ni tan vell que cregui que no sap res. Prudència i escepticisme, per tant, com a atributs de la vellesa. Prudència per adaptar les idees a la realitat dels fets i a les possibilitats que aquests fets ofereixen, en lloc de pretendre adaptar els fets a les idees preconcebudes. I escepticisme per no entronitzar cap idea, elevant-la a la categoria de dogma d’acceptació obligada, cosa que provoca inevitablement la fractura entre creients i no-creients.
No són freqüents les apologies de la vellesa en la literatura clàssica. Una excepció és De senectute, de Marc Tul·li Ciceró, que la va escriure quan tenia 62 anys, una edat que a Roma ja era provecta, i poc més d’un any abans de ser assassinat per ordre de Marc Antoni. Es tracta d’una obra que té com a
Autoritat moral, prudència i escepticisme són atributs que dignifiquen la vellesa
veritable títol Cato Maior de senectute liber. Està escrita en forma de diàleg entre Cató el Vell i dos joves, Escipió –fill de Paulo Emili– i el seu amic Leli. Els joves celebren l’activitat de Cató, ja octogenari, i aquest dona les seves raons per acceptar la vellesa com una etapa més de la vida. Interessa destacar aquí un passatge d’aquesta obra, en què Ciceró diu: “Pobra de la vellesa que ha de defensarse amb paraules”, ja que “ni els cabells blancs ni les arengues no poden proporcionar autoritat de sobte, sinó que és la vida anterior viscuda honestament la que recull els últims fruits de l’autoritat”. De la qual cosa es desprèn que, en la vellesa, no cal parlar i pronunciar-se d’una manera buida, si no es disposa d’un capital d’autoritat acumulat al llarg de tota la vida. Un capital, per tant, que no s’improvisa a última hora, per radical que sigui el pronunciament, extremat l’arravatament i molta la gesticulació. Amb el benentès que aquesta autoritat no és cap altra cosa que la credibilitat que només tenen, al capdavall, els qui habitualment han dit el que pensen i han procurat fer el que diuen.
Autoritat moral, prudència i escepticisme són atributs que dignifiquen la vellesa i resulten incompatibles amb l’autoritarisme, l’aventurerisme i el dogmatisme. L’autoritat s’expressa mitjançant el consell i fuig de la imposició. La prudència abomina la radicalitat i aposta sempre per la concòrdia. I l’escepticisme és incompatible amb les veritats absolutes i els principis intangibles, i es manifesta en el dubte i en el matís. Ara bé, malgrat que és fàcil donar per bones aquestes idees, no ho és tant acceptar-les com a norma de conducta. Ho impedeix de vegades la supèrbia, una de les manifestacions de la qual és pretendre fer de vell el que no s’ha sabut o no s’ha pogut fer de jove.