El laberint
Endimoniada. No trobo cap altra paraula per definir la situació. Conflicte a la màxima altura institucional. I totes les parts tenen una mica de raó, com és normal en un laberint on es creuen arguments legals, motius d’urgència, criteris de sobirania nacional i parlamentària, invocacions a la voluntat de les urnes, errors de tràmit, orgulls ferits i orgulls que volen imposar-se i, sobretot, una profunda desconfiança entre els protagonistes d’aquest últim episodi del recurs contra la investidura de Puigdemont. Lamento recórrer al tòpic, però després del 155, les eleccions, les actuacions judicials i els empresonaments, continuem en el xoc de trens, amb diagnòstic de gravetat.
Un impuls primari empeny a preguntar: però quina mena de lleis tenim en aquest país? Alguna cosa falla quan es tracta d’impedir que Puigdemont sigui candidat a la presidència de la Generalitat però es va poder presentar a les eleccions com a candidat a la presidència de la mateixa Generalitat. Alguna cosa falla si ha pogut recollir la seva acta de diputat. I alguna cosa falla si el president del Parlament va consultar els grups de la Cambra i Puigdemont va resultar que era el candidat amb més suports per formar govern. En aquesta contradicció s’inicia tot, i és lícit preguntar-se si els drets cívics i polítics d’algú no jutjat es poden limitar quan toca poder. Els ciutadans normals no ho entenen.
Però com que els fets també són que el tràmit electoral és consumat i que el diputat Puigdemont pot ser investit estant a Bèlgica o pot presentar-se dimarts al Parlament, el Govern central es va posar en mode prevenció, per no dir en mode pànic, es va contradir a si mateix i va forçar una argumentació jurídica per impedir-ho. El temps i els jutges diran si ha estat una actuació correcta o un frau de llei, com denuncia Torrent. L’informe desfavorable del Consell d’Estat indica que ha estat discutible formalment, per preventiva, però no en el fons del recurs. I això sí: desmenteix que les institucions les controla un Govern central autoritari. Les institucions, si més no en aquest cas, són independents i responen a criteris legals, com correspon a un Estat de dret.
Dimarts pot passar el més imprevisible. Roger Torrent va dir que s’espera a la notificació del TC, però hi ha una cosa que convé recordar per al moment que surti del laberint: Puigdemont i altres investigats seran jutjats algun dia d’aquest 2018. Poden ser absolts o condemnats, i és molt probable que inhabilitats pel temps que decideixin els tribunals. I aquest és, a parer meu, el tema de futur: si hi ha risc d’inhabilitació –que a aquest cronista li sembla cert–, faig una pregunta a PDECat i ERC que inclou, per descomptat, el senyor Torrent: val la pena, aquesta tensió? No seria més raonable que governi Catalunya algú que no sigui inhabilitat d’aquí uns quants mesos? O es busca precisament, amb ajuda dels errors del Govern central, mantenir la tensió? I una cosa més: de tot això no se’n pot parlar com si fóssim gent civilitzada? Algú sembla que no ho és.