Èxit per imposició
Bollaín roda la vida de Carlos Acosta, que comença a ballar obligat i arriba al cim
Icíar Bollaín treballa per acabar Yuli, la història del ballarí cubà Carlos Acosta, forçat pel seu pare a aprendre ballet de petit i que de gran es convertiria en el primer protagonista mulat de coreografies on els papers principals sempre havien estat per a blancs.
De petit Carlos Acosta no volia ballar. El seu pare el va portar gairebé arrossegant a l’Escola de Ballet a l’Havana –sota amenaça creïble d’un correctiu físic– per apartar-lo dels carrers. Però, contra tot pronòstic i a una velocitat sorprenent, el nano no només va esdevenir un prodigi de la dansa sinó el primer protagonista mulat de coreografies en què els papers principals sempre havien estat per a blancs. La història va enlluernar Icíar Bollaín, que la setmana que ve enllestirà el rodatge de Yuli ,la seva pel·lícula sobre Acosta.
“En Carlos és el contrari de Billy Elliot”, diu la cineasta sobre la nul·la vocació inicial del cubà en contrast amb la dèria del nen anglès protagonista del film titulat amb el seu nom. Al contrari d’Elliot, Acosta es va avenir a fer classes de dansa “porque, si no, el papá le caía a palos”.
La manera d’expressar-ho no pot ser més cubana. A Bollaín se li ha encomanat la parla illenca en les vuit setmanes de rodatge que ha passat a Cuba. Hi ha participat Acosta mateix com a intèrpret de si mateix en el present, als 44 anys, mentre que dos actors el representen de jove i de nen. Ara, quan parlem amb la directora, la filmació transcorre en diferents escenaris de Madrid.
Pedro Acosta, ens explica Bollaín sobre el pare de la criatura, era un camioner de caràcter estricte que tenia molt clara la ruta que no havia de seguir el petit dels seus onze fills. La penúria sempre havia perseguit el clan, i la vida de carrer d’en Carlos a l’espinós barri de Los Pinos no era un bon auguri. El ballet, tan en voga a Cuba, era el més sa i apartat de la vida de quadrilla de barri a què un jove podia aspirar. En Pedro ho va veure clar. I la va encertar.
“Un altre aspecte que em va interessar d’en Carlos és que la seva vida va en paral·lel a la del seu país”, assenyala Bollaín. I esmenta dos moments en certa manera contraposats: el del xoc que Acosta experimenta quan, després de triomfar a l’English National, torna a una illa desolada per la crisi un cop caiguda l’URSS, i el dels dies del 2015 en què, consagrat com a figura del Royal Ballet de Londres, crea la seva companyia “en plena època de canvis” i efervescència emprenedora a la seva terra.
Acosta, nascut el 1973, havia començat a projectar-se fora de Cuba el 1989. Després d’un any a l’English National –i abans d’entrar al Royal– va passar-ne més de cinc al Houston Ballet com a primer ballarí. Com és que aquell nen rebel que no volia ballar va acabar conquerint el cim de la dansa internacional? I com va trobar l’èxit tan lluny de casa quan només la insistència del seu pare el va convèncer que se n’havia d’anar? “El ballet va començar sent una presó per a ell, però després li va servir de refugi i al final va ser el seu alliberament”, diu Bollaín.
“El ballet va ser primer una presó per Acosta, però després li va servir de refugi i d’alliberament”
Amb text de Paul Laverty –guionista de Ken Loach i parella de Bollaín–, Yuli és un biopic amb càrrega de ficció centrat en una imaginària coreografia d’Acosta sobre la seva vida, amb llargs flashbacks de la seva infantesa i joventut. Culmina amb l’escena del ballarí com a primer Romeo negre en la història del Royal.
El paper de pare l’encarna Santiago Alfonso, excoreògraf del Tropicana. Completen l’elenc actors locals com Laura de la Uz i emergents, César Domínguez i Andrea Doimeadiós.
Yuli és, com altres films de Bollaín, una pel·lícula “d’emocions i personatges”, diu la directora d’El olivo, Te doy mis ojos o Flores de otro mundo. El que té de singular aquesta –l’estrena es preveu a la tardor–, és “l’element visual del ball”. I el factor cubà, que sempre és un punt i a part.