Una vegada, Maradona
De la seva infantesa, en José Fernando en recordava dues coses: la pilota i l’olor de mar. El futbol li va durar poc. Era una criatura quan va sortir a pescar al mar amb el seu pare, pescador d’ofici i caràcter, i a poc a poc la pilota va quedar bandejada. Quan el vaig conèixer tenia arrugues impròpies d’un home de la seva edat i la ironia agra dels mariners. “Vaig néixer un 16 de març del 1975, noi, però no compto anys, només visc, que costa menys”.
Amb dotze anys havia arribat a la ciutat de Beira fugint de la guerra i la misèria, i al cap del temps es va instal·lar al Grand Hotel. Moçambic no ha vist mai una cosa com aquell hotel. Fundat el 1955, el seu imponent edifici amb gairebé 400 habitacions i suites a primera línia de mar, amb escalinates daurades, moquetes vermelles i llums de mil vidres anunciava unes vacances de luxe i excessos per a clients vinguts de tot el món. Avui aquell edifici és un fantasma de ciment. Fa 55 anys, tot just vuit després de la inauguració, la guerra civil va buidar l’hotel, els militars van convertir la terrassa en base militar i al cap dels anys l’edifici va caure en l’abandonament i es va omplir de squatters. Avui 4.000 persones s’amunteguen a les habitacions, la cuina, els passadissos, sota les escales, sobre les escales, al forat de l’ascensor, a les golfes, al costat de la piscina olímpica o a la sala de ball. A la discoteca, amb disset famílies més, hi vivien en José Fernando, la seva dona Julia i els seus cinc fills.
Malgrat viure a la segona ciutat del país, en José Fernando no sabia qui eren Messi o Cristiano Ronaldo. Li va fer vergonya no saber-ho. “Els hauria de conèixer? Ho sento, però no tinc temps, no tinc temps!” En José Fernando es llevava
Malgrat viure a la segona ciutat de Moçambic, en José Fernando no sabia qui eren Messi o Cristiano Ronaldo
molt d’hora per anar a la platja i comprar barat el primer peix que portaven els pescadors. A ell, deia, feia anys que se li havien trencat les xarxes i no tenia diners per reparar-les. Després d’esgarrapar un descompte, en José Fernando li donava el peix a la seva dona, que corria a vendre la mercaderia al mercat uns quants cèntims més cara. Repetien la mateixa operació durant tot el dia amb l’esperança de pagar-se el menjar diari amb el benefici de l’intercanvi.
Vaig pensar que potser coneixeria Pelé o el portuguès Eusébio, originari de Moçambic i primer jugador nascut a l’Àfrica que va guanyar la Pilota d’Or, però en José Fernando també va dir que no. “Ho sento –es va tornar a excusar, torbat–, no tinc ràdio i tot el dia me’l passo treballant per poder menjar”. Al cap d’uns segons, potser encara incòmode per una xerrada amb tants noms desconeguts, va arrufar les celles i va esprémer la memòria. “Espera’t, ara que hi penso, una vegada vaig sentir parlar de Maradona”. Al Grand Hotel no hi ha electricitat ni aigua corrent i la muntanya d’escombraries i excrements ja arriba al primer pis, però en José Fernando diu que li agrada viure allà. Que a la tarda passa la brisa i li arriba l’olor de mar.