Síndrome de l’acusat
Rato va presentar el rescat de Bankia com l’assalt d’uns bucaners, els banquers, capitanejats per Guindos
Rodrigo Rato va fer servir ahir al Congrés les maneres arrogants d’un home sempre molt pagat de si mateix per donar curs a la seva teoria d’una conspiració, liderada per dos dels seus col·laboradors més estrets quan va ser vicepresident i ministre d’Economia d’Aznar (1996-2004), Luis de Guindos i Cristóbal Montoro, i per a la qual encara li falta trobar un mòbil definit. Més enllà, esclar, de la desesperació de qui viu atrapat en un inextricable embolic de causes judicials que li auguren un futur complicat. Rato ja ha estat condemnat, encara que la sentència està recorreguda, per les targetes black (quatre anys i sis mesos); està investigat per la sortida a borsa de Bankia, a més de per diversos delictes contra Hisenda. No es pot queixar del tracte especial rebut ahir al Congrés malgrat aquell historial escabrós.
Segons el que va ser director gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), la intervenció de Bankia va ser resultat de l’assalt d’un grup de bucaners, els seus competidors bancaris, capitanejats pel ministre d’Economia, el seu exsecretari d’Estat, Luis de Guindos.
Els fets van culminar el maig del 2012, però els dubtes sobre Bankia ja venien de molt abans. Aquest nyap el van engiponar el desembre del 2010, en plena crisi financera i de l’euro, un sindicat de necessitats: el Banc d’Espanya de Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador, que intentava evitar una crisi bancària i el qüestionament de les seves polítiques prèvies; el PP de Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre, que intuint el que venia volia controlar una gran caixa que mirés de tu a tu La Caixa; el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, que després d’haver presumit del sistema bancari “més sòlid del món”, intentava tapar les vergonyes que supuraven unes caixes que s’havien ennuegat de tant de totxo i evitar que el fantasma del rescat es fes realitat; i fins i tot dels seus propis col·legues bancaris que patien el contagi dels problemes dels seus avariats competidors. I, esclar, Rato mateix, que havia tornat de sobte de Washington, segons es va saber després, escapant-se abruptament de les incòmodes preguntes que sobre els seus diners en paradisos fiscals li van fer els controladors de l’FMI. Ara, explicava en el seu entorn que ell volia reconstruir el seu patrimoni.
Des que va sortir a borsa, l’estiu del 2011, l’FMI, que ell havia dirigit, i el Banc Central Europeu (BCE) que ja presidia Mario Draghi, reclamaven una solució per a Bankia, sota sospita de banquers, inversors i reguladors. I, pocs dies abans de la intervenció, aprofitant una reunió del consell del BCE a Barcelona, l’italià més poderós d’Europa li va dir a Mariano Rajoy, president del Govern, que sense solucionar el cas Bankia, no hi hauria alleujament per a la prima de risc del deute espanyol. Anteriorment, La Caixa d’Isidre Fainé també havia estat molt cautelosa i en les converses preparatòries d’una possible fusió amb Bankia havia xifrat en més de 15.000 milions les garanties que demanaria a l’Estat per culminar l’operació. Rato va quedar curt amb la seva llista de conspiradors. També li falten els auditors externs que van valorar la cartera immobiliària del banc.
Va explicar que el problema de Bankia s’hauria resolt si ell hagués continuat i que la seva dimissió va desencadenar la caiguda de les accions, la fugida dels diners d’Espanya i, al final, el rescat bancari. Altres fonts, però, matisen que si les accions no havien caigut molt abans de la seva forçada dimissió, va ser perquè Bankia estava, directament i indirectament, comprant títols per sostenir el seu preu. El va molestar que Guindos li demanés la dimissió. Però quina alternativa quedava si no que plegués si l’Estat havia d’intervenir l’entitat aportant diners públics?
No tot va ser ahir per als seus excompanys de partit i de Govern, Rato també va tenir temps per despatxar-se amb el Govern de Zapatero, a qui va atribuir la paternitat de la bombolla immobiliària. De nou, amb pocs escrúpols cap a la precisió factual. El primer informe de l’FMI advertint sobre aquell perill va ser del novembre del 2003. I el va rebre, en mà, en qualitat de ministre d’Economia, Rodrigo Rato. Preguntat per aquest diari sobre aquell dilema en una entrevista realitzada el desembre del 2004 al seu despatx de l’FMI a Washington, va contestar: “No entraré en discussió amb mi mateix sobre el que opinava abans i ara”.