Fer el mort
La meva primera vegada va ser fa molt de temps. Als quinze anys, la mare em va arrossegar de l’orella i em va obligar a compartir una classe de ioga amb un grup d’avançats al seu temps, gairebé tots esportistes d’elit, que havien descobert en les asanes i la meditació una part indissoluble del millor entrenament. Però no vaig entendre res. Vaig sortir de la classe just cinc minuts després que comencés presa d’un avorriment estratosfèric i feta un feix de nervis. Indignada, a més a més, per comprovar que ningú no reaccionava davant el meu abandonament.
Aquell cop de puny directe al meu ego adolescent em va apartar decididament d’aquest món fins que van obrir un enorme taller de ioga just davant de casa. M’hi vaig acostar, amb la vanitat de l’ignorant, i em vaig colar en una classe de prova per assegurar-me que, en efecte, jo no tenia res a veure amb aquella gent descalça que canta om i mantes en sànscrit sense saber ben bé el que diu i que parla poc i respira més del compte (en les pràctiques específiques de pranayama) i de manera teatralment estranya. El meu objectiu era assegurar-me que jo era del tot aliena a aquesta comunitat que denomina postura fàcil a encreuar les cames en el lotus, que busca relaxar-se en el savasana (la postura del mort!) per suportar la més absoluta immobilitat sense parpellejar.
Però aquesta vegada em vaig quedar fins al final, de manera que vaig tenir ocasió de veure que el ioga no és tan immòbil com m’havia suposat. Que és una pràctica que pot incloure ritmes trepidants, flexibilitat i força i, el més impactant, que gairebé tots els que en saben són també capaços del més difícil ja no en l’esport... a la vida! Parlo de respectar els propis límits.
Stephen Curry va superar els seus terribles dolors de turmell amb Virabhadrasana III, la postura de l’avió per als nens
La màgia del ioga és entendre que no importa ni el que fas tu ni el que fa el del costat. Tant és si ets capaç de fer el pi com a l’escola (en diuen Sirsana si és sobre els colzes o Adho Mukha Vrksasana si és sobre les mans) i tampoc no t’aplaudiran si pots remuntar el pont (Setu Bandha Sarvangasana) com un gimnasta olímpic.
Però diuen que un dia sense sadhana (pràctica) és una batalla perduda, i cada vegada són més els esportistes professionals que no assumeixen derrotes en aquest aspecte. És el cas de Misty May-Treanor i Kerri Walsh, o del pitcher esquerrà Barry Zito. De Derek Jeter (un dels jugadors més estimats del beisbol) a Lebron James. I de Novak Djokovic (estic ansiosa per veure’l recuperat per fi per a l’Open d’Austràlia i em sap greu, tot i que aplaudeixo la decisió de no anar-hi si no és per guanyar, que no hi sigui la Serena!) al seu admirat Stephen Curry, que precisament va superar terribles dolors de turmell amb una de les postures més comunes: és el guerrer III o Virabhadrasana III. La postura de l’avió per als nens.