“‘Interviú’ va arribar al lloc oportú en el moment oportú”
José Ilario va ser el creador de la recepta màgica que va donar origen a Interviú. La fórmula es basava en quatre ingredients: denúncia política, successos, opinió amb firmes de renom i nus femenins. Amb el ja desaparegut Antonio Asensio, Jerónimo Terrés i Javier Salvadó acabaven de fundar el 1976 Ediciones Zeta, companyia que donaria llum a la revista que més va impactar la societat espanyola quan va arribar als quioscos a la transició. Després de 42 anys, el Grup Zeta comunicava dilluns que Interviú (i també Tiempo) es deixarà de publica properament. Ilario va estar al capdavant de la revista durant els seus primers anys, en els quals es van definir les claus de l’èxit.
Com va néixer Interviú?
Zeta es va fundar l’1 de març de 1976. Per Setmana Santa vam anar amb Asensio i Terrés a Almeria per donar voltes a què podíem fer. Jo vaig proposar dos projectes. Un el vam descartar aviat perquè no teníem ni els diners ni la capacitat per fer-lo. Es tractava d’un nou ¡Hola!, però nosaltres érem a Barcelona i tot el que sortia en aquest model de revista passava a Madrid. I, a més, qualsevol material d’agència sortia molt més car. Llavors vaig proposar un segon producte, que era Interviú. Vam tirar endavant i a les poques setmanes, el 19 de maig, ja era al quiosc.
Com la va concebre?
La revista havia de tenir com a base temes polítics, successos, opinió i nus femenins. També hi vaig afegir el morbo de la sang i els crims perquè pensava que amb això es podia atreure el públic femení i compensar el factor dels nus. Era una revista de fórmula que va anar creixent gràcies al fet que vam anar trobant les persones idònies per fer-la.
Quines creu que van ser les claus del seu impacte? L’any 1976 era la primavera de la transició. El moment de l’obertura. Havíem passat de ser un país on tot estava prohibit a no estar-ho res. A una velocitat vertiginosa vam passar d’amagar un melic a poder ensenyar sexe explícit. Interviú en aquest sentit va arribar al lloc oportú en el moment oportú. També va ser important en aquella primera etapa què ens vam dedicar a fer una revalorització dels valors de la transició i no a fer un atac al franquisme. Crec que això va ser un punt vital per captar nous lectors que no venien del franquisme. Interviú era una revista jove que volia girar full de la dictadura.
Com va anar el primer número?
En vam vendre uns 85.000 exemplars, una xifra important per l’època per a una revista setmanal. Era evident que el nu femení de portada, que jo mirava que tingués una certa qualitat, havia estat determinant.
I després va arribar la Marisol...
Sí. El següent pas que vam fer va ser publicar nus de persones conegudes. Però abans de la Marisol vam publicar unes fotografies que Onassis havia fet fer de Jacqueline Kennedy i que ens van arribar a través del fotògraf César Lucas. Com allò va anar bé, precisament ens va oferir unes aquest imatges mateix que fotògraf havia fet 250.000 feia temps pessetes a la Marisol. de l’època. Vam pagar
Com s’ho va prendre la Marisol?
A Gades, la seva no parella li va agradar de llavors, gens Antonio però a ella sí, perquè es va trobar guapa. A més, la va ajudar a vendre el disc que tenia llavors al mercat.
La revista va augmentar vendes?
La vam publicar el setembre del 1976. Amb cinc mesos al mercat ja imprimíem 240.000 exemplars. Amb la Marisol vam arribar als 350.000 i ens va permetre consolidar molt la revista. Però la importància va ser sobretot que es va obrir la porta a pensar quin tipus de nu ens podia interessar més, que era el de persones més famoses.
Poques setmanes abans havien punxat amb un home a la portada. Vestit, això sí. Per pressions del ministeri, que ens va advertir de possibles suspensions o segrest de la publicació, vam optar per posar Marcelino Camacho a la portada del número 6 . Va ser un fracàs absolut. Aquell no era el camí.
Des del 1979 vostè ha vist la revista des de fora. Com definiria la seva evolució? Durant molts anys es van seguir les pautes originals perquè la gent que l’estava fent les entenia. Potser en aquests darrers 15 anys s’havia d’haver fet alguna renovació per evitar que s’arribés a aquest tancament. Crec que la revista no ha evolucionat cap a on ho ha fet la societat.
Quina ha estat la importància d’Interviú en aquests 42 anys?
En primer lloc, haver creat un nou llenguatge modern i transgressor, amb una manera d’escriure i de dir les coses, que després altres diaris i revistes, i fins i tot ràdios i televisions, han imitat. I, en segon, que, com que s’ha encertat amb la fórmula de la revista, es tocaven diferents sectors amb els quals el lector ha pogut entendre la societat de cada moment.