El soldat Puigdemont
Els pactes per formar governs solen ser lents, complicats i controvertits. A Bèlgica pot transcórrer més d’un any per aconseguir un govern que tingui el suport parlamentari. El mateix passa a Holanda. A Alemanya, les negociacions per formar una gran coalició han ensopegat amb els temors dels socialdemòcrates, liderats per Martin Schulz, a ser engolits una mica més per la personalitat d’Angela Merkel. Ben aviat hi haurà eleccions a Baviera i la CSU, coalitzada amb la CDU de Merkel, no accepta alguns postulats importants del Govern de Berlín. Baviera sempre ha tingut una forta marca conservadora.
El temor que la dreta extrema d’Alternativa per a Alemanya robi molts vots als democristians que han governat el land des de sempre ha sembrat el desconcert en la coalició presidida per Angela Merkel. La qüestió de fons és que la democràcia cristiana vira una mica més a la dreta i la socialdemocràcia tendeix a recuperar el discurs d’una certa esquerra.
A pràcticament tot Europa la qüestió dels immigrants fa modificar polítiques per por de l’avenç de partits xenòfobs que, de fet, estan governant ja a Hongria i a Polònia i tenen aliances de govern a Suècia, Finlàndia i Dinamarca.
El nucli dur del programa del Brexit era més el d’aixecar fronteres cap a l’immigrant que abandonar la Unió. Per aconseguir la victòria van recórrer a mentides sabent que ho eren. El mateix va fer Donald Trump el novembre del 2016. L’important és guanyar, al marge de si les promeses es compliran o no, o de si s’està enganyant amb propaganda nociva amb tots els mitjans que avui hi ha a l’abast de qualsevol polític.
En qualsevol cas, cada país té les seves regles electorals i els seus temps delimitats o oberts per formar govern. A la Gran Bretanya, la qüestió es resol l’endemà de les eleccions. Als Estats Units, transcorren gairebé tres mesos des de l’elecció fins a la presa de possessió.
En sistemes parlamentaris amb una fragmentació política més gran a la Cambra es negocia fins al cansament. I si no s’arriba a un acord, es torna a començar. I si no es pot arribar a un pacte, es convoquen noves eleccions.
Mariano Rajoy va passar sis mesos en funcions fins que va tornar convocar eleccions el juny del 2016 i va sortir una mica reforçat encara que governa en minoria amb el cada vegada més exigent vot de Ciutadans. Les regles a Catalunya són en aquests moments molt incertes. No recordo una democràcia europea en la qual a una setmana de la investidura no se sàpiga qui serà president, com es produirà la votació i quins moviments inesperats comprovarem els propers dies. Naturalment que el país està intervingut per l’article 155, però tots han acceptat el joc.
No som davant dos programes de govern o dos estils de gestió. La independència continua sent la qüestió que divideix els dos blocs i ningú no sembla estar disposat a anar de bracet dels que no pensen com ells. Quan la política es converteix en una qüestió personal, el més probable és que els interessos d’uns quants afectats passin per sobre de les necessitats del gran públic. No es tracta de salvar Puigdemont, sinó de recuperar la convivència i la normalitat democràtica a Catalunya. Sabia perfectament els riscos que corria si declarava la república catalana de manera unilateral. Havia d’haver previst que la seva estada a Brussel·les l’allunyaria cada vegada més dels catalans, malgrat les connexions televisives i els seus constants tuits com a president exiliat.
La posició d’Oriol Junqueras és molt més ingrata personalment, però en la consciència de molts catalans la seva projecció política s’ha engrandit. La gran excursió de desenes de milers de catalans a Brussel·les el 7 de desembre amb llaços, bufandes i jerseis grocs, contrastava amb els centenars que es van concentrar a la presó d’Estremera per demostrar el seu suport a l’empresonat Junqueras. La presó té un valor simbòlic superior a un exili voluntari a l’estranger sense que sapiguem exactament qui paga les despeses.
En tot cas, es tracta de formar un nou govern en el qual tots els membres puguin exercir les seves funcions. La presència física al Palau de la Generalitat és imprescindible. Una elecció telemàtica del president no està prevista en l’ordenament jurídic vigent i no hi ha cap precedent a Europa. No es tracta, repeteixo, de salvar una persona o un grup de consellers, sinó que tinguem aviat un govern capaç de resoldre els problemes socials i tapar fins on es pugui la fuga d’empreses cap a altres territoris peninsulars.
Barcelona ha estat i és la vàlvula d’escapament i el contrapès dels excessos d’uns i d’altres. S’ha de recuperar l’esperit de convivència, cooperació i visió de futur que molts barcelonins van posar en marxa ara fa un quart de segle convertint la ciutat en un lloc de trobada, tolerància, respecte i innovació creadora. Deixem de banda la democràcia populista que s’ha convertit en el dret a fer diners i més diners al marge de qualsevol necessitat racional o dignitat humana. Cal reconstruir un projecte obert, liberal i transnacional amb una forta càrrega de justícia cap als descartats.
No es tracta de salvar una persona, sinó de recuperar la normalitat i governar per a tots els catalans