Antifranquistes tots...
Un lector s’indigna amb el sepeli de Carmen Franco a la catedral de l’Almudena de Madrid, que ni és catedral de Champions League ni la visiten els amants de Gratallops quan s’escapen a la capital amb l’excusa de tancar un negoci.
Jo, què volen que els digui, a hores d’ara m’indigno poc amb els Franco, a diferència de la resta de catalans, antifranquistes tots, i soc més d’indignar-me amb els cops baixos al ring, les llistes negres i els privilegis del col·lectiu ciclista, l’últim club elitista de Barcelona ciutat.
Cada indignació té el seu temps i la meva amb el franquisme es va acabar el 1982 gràcies al Mundial de futbol, la visita de Joan Pau II i la victòria del PSOE, tres esdeveniments decisius per, com diuen ara els tertulians, girar full i mirar endavant perquè venien revolts i convenia aixecar un país millor, cosa que hem aconseguit com demostra el respecte als homosexuals, les professionals del sexe i els xefs, que amb Franco rebien altres noms i no precisament bonics.
És imprescindible condemnar el franquisme abans de continuar? Jo els condemno el franquisme, el cocido madrileny i la colonització de Mindanao, però em temo que la premissa sobra i és qüestió de postureig, allò d’amb mi que no hi comptin.
Els fets són sagrats, les opinions lliures, diu una màxima del vell periodisme. Com que a les noves generacions moltes coses els enxampen amb el mòbil a la mà, és convenient recordar un fet: Franco va guanyar la Guerra Civil del 1936 al 1939, una tragèdia irreparable després de la qual va governar Espanya fins a l’any de la seva mort –amb l’aquiescència de molts i no tan lluny de nosaltres–, ni més ni menys que el 1975, quan, per
A diferència de Mussolini i Hitler, Franco va guanyar la guerra i va governar fins que li va agafar per morir-se
cert, centenars de milers de ciutadans van viatjar a Madrid a acomiadar el dictador, de cos present, sense que ningú els obligués. Eren uns altres temps: avui està de moda creure que les masses no s’equivoquen mai...
Que jo sàpiga –i vet aquí la singularitat històrica–, Adolf Hitler es va suïcidar a Berlín i a Benito Mussolini el van penjar de cap per avall a Milà a causa d’un fet que sembla un detall i molts ometen: van perdre la guerra. Si l’hagués perdut Franco i la seva Espanya, no estaria enterrat en un monument faraònic ni la seva filla descansaria a l’Almudena.
És una pena que la història, les nostres vides i la classificació del CE Europa no siguin les que a nosaltres ens agradaria o les que haurien de ser si el món fos un lloc on guanyen els bons i perden els dolents.
I és debades pensar que som a temps de revertir el passat i declarar guanyador per punts de la Guerra Civil la República o desconnectar el factor Catalunya del fet –els fets no enganyen mai– que el franquisme es va prolongar durant 40 anys, 40 llargs anys, i es va acabar de mort natural en un llit hospitalari.