El final del silenci
Joana Bonet escriu sobre les protestes de les actrius de Hollywood contra l’assetjament sexual: “M’afegeixo entre els que pensen que si algú abusa de tu, no s’ha de callar durant deu anys. Entre les dones vehements i orgulloses, la reacció sol ser instantània, encara que de vegades resulti temerària. Què sap ningú sobre els racons de la personalitat d’aquelles més vulnerables, que es paralitzen després d’un atac. La força del grup neutralitza la inseguretat o la por de la calúmnia”.
La unitat cromàtica de la gala va aconseguir que homes i dones semblessin més iguals que mai
Pocs colors han interessat per igual joves i sacerdots, els han brandat luterans, feixistes o anarquistes, i els han enaltit el rock i la moda. El negre va ser el primer color d’un cotxe –el model T de Ford–, així com dels vestits de núvia quan els matrimonis no s’entenien per amor sinó per conveniència. De les black box dels mags als guants llargs de Gilda, els existencialistes i les femmes fatales, llistes, cignes i targetes opaques, la bola 8 del billar, el cinema i la novel·la noir, les Harley, el brutalisme o el punk. El negre és el comodí: vegem si no com per a uns consisteix en el no-color mentre que Renoir el considerava el rei de la paleta, i això que els impressionistes el rebutjaven perquè, segons ells, a la natura no hi és: tan sols l’ocàs que ho iguala tot.
El negre representa brut, negatiu –de-nigrar– i dolent: pinta negre o tens la negra. És mítica aquella declaració de Muhammad Ali en un programa de la BBC, el 1972: “Jesucrist és blanc, Santa Claus és blanc, Tarzan de la jungla és blanc, Miss Amèrica és blanca, Miss Món és blanca... quan vas al cel travesses la Via Làctia, i, abans, et rentes les dents amb una pasta de dents que els deixa més blancs...”. Aquell mateix any, Jane Fonda anava als Oscars completament vestida de negre –això sí, per Yves Saint Laurent– perquè, segons ella, no hi havia res a celebrar: era el principi del final del Vietnam i l’ultraconservador Nixon estava a punt de ser reelegit. Fonda semblava tan a prop del maoisme que la premsa nord-americana l’havia rebatejada “Hanoi Jane”. La seva solitària reivindicació de llavors va inspirar la massiva i clamorosa denúncia a l’última gala dels Globus d’Or, demostrant que el negre uneix, estilitza i redueix riscos. No he accep-tat mai cap altre estampat que el de les ratlles marineres; el negre al meu armari ve a ser com el jazz al meu altaveu, el cafè del matí o la xocolata amarga a la nit.
Sovint, les dones que han jugat en camps minats per la masculinitat han adoptat les maneres dels homes, i, en lloc de vestir una feminitat de coloraines, s’han inclinat per la sobrietat. M’afegeixo entre els que pensen que si algú abusa de tu, no s’ha de callar durant deu anys. Entre les dones vehements i orgulloses, la reacció sol ser instantània, encara que de vegades resulti temerària. Què sap ningú sobre els racons de la personalitat d’aquelles més vulnerables, que es paralitzen després d’un atac. La força del grup neutralitza la inseguretat o la por de la calúmnia.
No hi ha dubte que la gala de diumenge passat va ser un avenç per a la igualtat, sí, però la unitat cromàtica va aconseguir que homes i dones semblessin més iguals que mai.