Un altre taronja
Un 17 de novembre de 1977, el dia que s’estrenava a Barcelona, al meu germà gran i a mi ens van portar a veure La guerra de les galàxies. Vam flipar. Però no va ser fins molts anys més tard, i després de reveure-la moltes vegades, que em vaig anar explicant les raons d’aquella fascinació i que vaig anar desencriptant les associacions icòniques i morals a què m’havia conduït. A part dels primers vint minuts, amb les versions robòtiques del Pierrot i l’August, C3PO i R2D2, el pallasso llest i l’enze, or i plata caminant pel desert, i de la sorprenent visió de tecnologia del futur convertida en ferralla, s’hi representava l’enfrontament entre el bé i el mal de forma molt contundent, tant estèticament com políticament. La sorprenent elegància formal del blanc sobre fons negre dels uniformes-cuirassa de la infanteria imperial em remetia a l’uniforme de la selecció alemanya de futbol i al Real Madrid. El verd After Eight dels seus comandaments aprofundia en la identificació germànica, perquè es feia eco dels abrics Loden d’origen tirolès que els agradava vestir tant als nazis com a les elits franquistes. Ep, a la tribuna del Camp Nou també se’n veuen molts, d’aquests abrics!
Que les forces rebels, tot i anar menys conjuntades, emprenguessin l’última batalla vestits de color taronja redundava en la meva identificació del film amb la final del Mundial’74. Tot i la fragilitat del seu punt de partida, la tropa comandada per la princesa Leia, obedient a la superstició hippy dels jedis, com la selecció holandesa de Rinus Michels, que creia en els principis del futbol total,
El truc consistia a marcar-se les pròpies fites, i passar de les que t’imposen d’altres; és el que haurien de fer els de Valverde
eren els bons de la pel·lícula. Sempre he pensat que els culers ens vam enamorar del futbol holandès, i abans ho havíem fet de l’hongarès, perquè tot i haver perdut les finals dels mundials del 54 i del 74, sempre davant d’Alemanya, les dues seleccions havien jugat el millor futbol. I un país que no creu del tot en ell mateix, que no confia en la victòria, perquè ha sortit escaldat de les seves últimes batalles, té tots els números per caure rendit davant la justícia poètica o per enarborar de bon grat la bandera de les causes perdudes. En català, seny és el nom que li posem a la por. I rauxa, a l’agosarament.
Això també és el que va venir a canviar Cruyff, a qui li agradava riure’s dels porucs. Va fer que l’atreviment esdevingués l’ingredient imprescindible per obtenir plaer jugant. El truc consistia a marcar-se les pròpies fites, i passar de les que t’imposen els altres. És el que haurien de fer avui els de Valverde. Com va fer Guardiola, també, l’altre dia, per exemple, quan va celebrar el passi a quarts de la League Cup com si fos un Mundial.