El nus torna per Nadal
Som aparentment on érem: tres grans components fan que el nus català tingui potencialitat diabòlica. En primer lloc, la divisió dels catalans, que va més enllà de la política i apunta a la cristal·lització d’un conflicte cultural, identitari (no goso dir ètnic, tot i que moltes de les coses que es diuen, en totes direccions, apunten a un antagonisme d’aquest calibre espantós).
En segon lloc, hi ha el bloqueig polític, que s’ha anat aprofundint amb els anys i que arribarà a ser incorregible: l’Espanya mediàtica i política no està disposada a obrir una tercera via. I l’independentisme no està disposat a cedir ni un pam (una part del vot independentista és vot moderat que no accepta la rendició). S’ha dit, aquests dies, que Puigdemont és tossut, potser perquè la seva tossuderia és molt aventuresca: és inevitable veure en l’anada a Brussel·les i el seu bon resultat electoral un eco postmodern del primer Macià: el de Prats de Molló, origen del mite. Però la tossuderia de Rajoy és d’antologia. No hi ha hagut manera que reconegués ni tan sols que a Catalunya hi ha un problema! S’ha estimat més aplicar l’article 155 i afavorir a través del fiscal general una interpretació violenta de l’1-O i del procés (veurem què hi diu d’aquí uns anys la cort d’Estrasburg) que no pas acceptar el problema i dirigir-se, si no a l’independentisme, a la part central de la societat catalana partidària de negociar una sortida: si el pactisme català es pogués agafar a algun lloc, les coses no haurien anat tan lluny.
Certament, la tossuderia, a Rajoy, li ha donat molts beneficis: la tensió nacional ha permès eclipsar una altra mena de problemes. Però la catastròfica candidatura d’Albiol demostra que l’estratègia de derivar la política a jutges i fiscals tenia cua de palla: totes les referències a la igualtat dels ciutadans davant la llei causaven estupor o hilaritat en els votants. No es pot tenir tot: una Gürtel de baixa intensitat i un fiscal d’alta intensitat contra l’independentisme. El vot a Ciutadans també incorpora aquest component. És a dir, pot ser anticatalanista, però també està net de tota sospita de doble moral: qui vota Arrimadas vol que Puigdemont vagi a la presó, però també vol que l’apunt “M. Rajoy” dels papers de Bárcenas pagui, si més no, responsabilitats polítiques.
I això ens porta al tercer component: el nus català tindrà una forta derivació a Madrid. La lluita pel lideratge del centredreta ha començat. PP i Cs estan condemnats a entendre’s, però abans viuran, impulsats pels resultats catalans, una batalla a ultrança per la jerarquia. En aquesta lluita, cap dels dos podrà moderar-se per afluixar una mica el nus català. Això vol dir que el nus s’endurirà més. Això sí, passarem el Nadal sense culpa: la fractura sempre la provoca l’altre.
Passarem el Nadal sense culpa: la fractura sempre la provoca l’altre