Tancant la caixa
S’ha entreobert la capsa de Pandora –no preguntem ara de qui ha estat la culpa– i alguns dels nostres antics dimonis han tret el cap. Potser serveix un exemple per intuir com de prop hem estat del desastre. El març del 2017, la revista Foreign Affairs va preguntar a un grup d’experts quina era, segons el seu parer, la probabilitat d’una guerra civil als Estats Units. Un dels experts, no el més pessimista, l’estimava en un 65%, una xifra molt elevada per tractar-se de la democràcia més estable del món. Segons l’opinió del grup, aquesta probabilitat venia determinada per la presència de cinc condicions, que són: una polarització enquistada de la societat, uns fluxos d’informació cada vegada més divisius, unes institucions debilitades, l’abandó de responsabilitat per part del lideratge polític i la legitimació de la violència com a mitjà per dirimir conflictes.
Admetrem sense dificultat que les quatre primeres condicions són molt presents a la Catalunya d’avui; falta l’última, com haurà pogut comprovar qui hagi participat en qualsevol de les manifestacions i concentracions celebrades pels uns i els altres en un ambient exempt d’hostilitat: no hi ha legitimació de la violència, ni tan sols després del desafortunat episodi de l’1 d’octubre. Però no perdem de vista els núvols negres que podrien descarregar en qualsevol moment. Per sort, la convocatòria d’eleccions allunya l’espectre del conflicte obert: sigui quina sigui la composició del Parlament resultant d’aquelles eleccions, i siguin qui siguin els seus interlocutors a Madrid, uns i altres sabran que serà inevitable l’inici d’una negociació, i que aquesta no podrà donar-se per acabada fins que un acord satisfactori sigui sotmès a ratificació a Barcelona i a Madrid. La negociació no necessàriament s’ha d’inscriure en el marc d’una sola legislatura, ja que el seu contingut pot arribar a incloure des del repartiment de competències i la revisió de l’esquema de finançament, fins a la mateixa estructura política i territorial d’Espanya. En qualsevol cas, no hem d’oblidar que els acords polítics només poden aturar l’hemorràgia, no curar la ferida. Amb els canvis en el repartiment del poder no n’hi haurà prou per tornar a tancar els dimonis a la caixa.
Els danys més visibles de l’episodi que acabem de viure són els econòmics, i no fa falta repetir la llista d’aquests danys, ni és possible quantificar-los. Sí que val la pena afirmar que seran apreciables, i que es faran sentir per molt de temps. Però no són aquests danys els més greus: els patits per les nostres institucions, les catalanes i les espanyoles, són innegables, i no són al seu torn més que la fase aguda d’un lent procés d’erosió de la llei en l’àmbit públic i de la conducta civil en el privat. En el debat polític, la pesada contraposició entre legalitat i legitimitat i, en el privat, l’abús dels termes perdó i respecte que amaguen una falta de consideració i fins a una brutalitat creixents en debats, tertúlies i declaracions indiquen que és l’edifici sencer de la convivència el que necessita una neteja a fons.
I no oblidem les ferides personals, ja que no totes són el producte d’una sensibilitat malaltissa o d’una incurable cursileria. Hi deu haver casos, qui sap quants, en què persones pròximes, unides per sòlids lligams d’amistat, s’hagin descobert situades en riberes oposades de l’esquerda que els últims anys han obert en la nostra societat; es deuen haver adonat que aquests sismes han fet aflorar creences profundes que creien enterrades i que es revelen incompatibles entre si. Perquè un mur invisible no es vagi aixecant entre elles caldrà revisar aquestes creences: un procés dolorós però saludable, que ens fa rebutjar antics fantasmes i treure brillantor a tresors amagats que val la pena conservar. Un assumpte que demanarà temps, però que no s’arreglarà només amb el pas del temps. Requerirà un esforç d’honradesa i sinceritat davant els altres, i, cosa que és encara més difícil, davant nosaltres mateixos.
La revisió de creences és indispensable per assolir una veritable convivència, i tant de bo puguem arribar-hi. Però aquesta revisió no es duu a terme en el buit, sinó al voltant d’algun projecte comú. El de la independència ho ha estat per a molts, però no ho és, ni ho serà, per a tothom. Les manifestacions dels últims dies, d’una banda i de l’altra, tenien un element comú: totes eren per Catalunya. Això potser permet esperar que el projecte d’aconseguir que Catalunya sigui un bon país dins d’Espanya uneixi la majoria i tancar així, esperem que per molt de temps, la capsa de Pandora.
Les manifestacions dels últims dies, d’una banda i de l’altra, tenien un element comú: totes eren per Catalunya