“Les dones ens hem donat permís per parlar”
Leonor Watling
Les dones ens hem donat permís per parlar”. Per això l’escàndol Weinstein ha desencadenat una onada de denúncies d’assetjament sexual que no només fa tremolar els fonaments de Hollywood sinó que s’està contagiant saludablement per tot el món del cinema i més enllà. Així ho planteja Leonor Watling, una de les protagonistes de Musa, la pel·lícula que el lleidatà Jaume Balagueró estrena aquest divendres.
El “permís” que segons Leonor Watling les actrius que han estat objecte d’abús s’han concedit per fi té com a conseqüència més àmplia i benèfica que “ja no es pot saltar impunement sobre la víctima” si obre la boca per revelar que tal o tal altre cap o personatge influent en la seva carrera s’ha propassat amb ella. D’entrada, “si Uma Thurman denuncia un cas però reconeix la por que ha passat abans de fer-ho, jo o una altra actriu molt menys coneguda ja no passarem tanta vergonya ni tanta por si hem viscut el mateix i volem dir-ho”. I afegeix amb la gràcia del doble sentit: Ostres, és que estem parlant de Kill Bill!”.
Però el millor, afirma, és que l’andanada de denúncies tingui lloc en un àmbit tan popular i projectat com el cinema, on tantes espectadores tenen les artistes com a ídols i referents; fins i tot com a miralls on es poden mirar. És a dir: si éssers tan admirats i gairebé inaccessibles com Thurman o Mira Sorvino n’han vist de tots colors, i animen i contagien les seves companyes de càstings més modestos, imagina’t a les seves admiradores, assenyala Watling.
Ella no ha patit atacs com els que estan sortint a la superfície; res –aclareix–, de més enllà del que “totes les dones” de la seva edat han viscut algunes vegada, és a dir, insinuacions, intents matussers i incidents menors que ella no considera dignes de més menció.
La conversa sobre aquest difícil assumpte, no gaire còmoda però sí necessària, inevitablement roba una part del temps destinat a tractar sobre Musa: una cinta que també va de dones, o més aviat d’éssers suposadament femenins que poden prendre forma humana, i que es reparteixen diferents funcions més o menys malèvoles. La de Watling és “la que veu el futur”, encara que a ella li agraden totes les de la cinta, per moltes maldats que facin. “El que veig millor és que les muses no són passives, sinó que són les que en realitat mouen el món”, diu sobre el film i el llibre en què es basa La dama número trece, de José Carlos Somoza.
Aquesta virtut que Watling troba en el seu personatge i les seves companyes es tradueix principalment en el fet que les muses “venen i et xiuxiuegen el que elles volen”: una condició activa dels esperits de la creativitat que al seu torn parteix de la idea més important de l’obra, tal com subratlla també Balagueró: la paraula i la poesia són font de bellesa i creació, però també produeixen monstres i provoquen terror.
“La inspiració dels poetes en el seu sentit original no deixa de tenir alguna cosa de fantàstic i de bruixeria”, indica el cineasta. “I la paraula té un poder màgic, sempre l’ha tingut. Perquè provoca coses: crea, destrueix i canvia. De fet, els grans esdeveniments de la història han tingut lloc a través de la paraula”, diu el director, evidentment fascinat pel poder del verb, que a la seva obra es torna indòmit i terrible.
Musa, tot i això, no és essencialment una pel·lícula de terror, encara que en part sí que ho és i per molt que Balagueró sigui conegut abans que res per la seva sèrie d’aquest gènere [REC]. “No definiria Musa d’aquesta manera –diu ell–, sinó com una història romàntica, una gran tragèdia, un drama, una pel·lícula de suspens... I, sí, en part també de terror, però només en part”.
“La paraula té un poder màgic; crea, destrueix i canvia”, diu Balagueró sobre la idea central de ‘Musa’