Barcelona i Samaranch
Les estàtues es posen i, de vegades, es treuen, els carrers es canvien de nom, fins i tot les places i grans avingudes. Qui ho decideix? El Consistori de cada ciutat o poble segons l’estat d’opinió de la ciutadania. A algun pròcer se’l vol baixar del pedestal per negocis foscos, a d’altres no se’ls puja per memòria històrica, que és precisament el motiu pel qual s’alcen els monuments.
Molts creiem que Barcelona té un deute amb Juan Antonio Samaranch, ja que sense ell els Jocs Olímpics del 1992 no s’haurien celebrat aquí. Narcís Serra va captar la idea i Maragall la va desenvolupar per mitjà de la tasca d’Abad i Rodés, i tants d’altres que es van ocupar dels detalls. Fins i tot Israel ens va ajudar perquè no hi hagués efecte Munic. Però el personatge clau va ser Samaranch.
Sent president de la Diputació de Barcelona va demanar l’ambaixada d’Espanya a Moscou, on el va acompanyar com a secretari el meu paisà Bregolat, després ambaixador “perpetu” a Pequín. Sembla ser que en aquells moments de la transició Samaranch havia confessat que se sentia més segur a Moscou que a Barcelona.
Des de Moscou, Samaranch, al comandament del Comitè Olímpic, va buscar el suport dels països de l’Est, llavors encara sota la fèrula de la URSS, la qual va suposar un nombre considerable de vots que sumats als iberoamericans podien contrarestar al bloc anglosaxó habitual. Va tenir el temps i els contactes per fomentar la carta de Barcelona en unes Olimpíades: la del 92 va resultar la més oportuna fins i tot perquè, com amb el premi Nobel, després de Franco es volia donar suport a Espanya en la seva nova singladura democràtica.
Tota aquesta conjunció de circumstàncies es va poder donar precisament perquè Samaranch venia del franquisme. Aquí hi ha el quid de la paradoxa i de la contradicció. En aquell moment, només sent franquista o del règim, Samaranch va poder estar en el punt clau en el moment oportú.
Però per ser franquista no té estàtua. Tampoc Talleyrand, el polític més important que ha donat França, no té una avinguda a París, com tenen els generals de Napoleó. Però sí que té un carrer a prop dels Invàlids.
Com que soc dels que creu que Barcelona està en deute amb Samaranch pels Jocs Olímpics, m’agradaria, des de la perspectiva de 25 anys de l’esdeveniment i trenta o més des que ell va iniciar la seva feina per aconseguir-ho, considerar quant del franquisme de Samaranch pot contrapesar el fet de portar una Olimpíada.
No se li coneixen abusos ni corrupteles ni prevaricacions en els seus dos càrrecs amb l’antic règim. Va començar com a pupil de Tito Mas, jugant a hoquei sobre patins en el RCD Espanyol, després va ser tutelat per Elola-Olaso, alt càrrec en el Moviment. Als anys 70 va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona, càrrec que va exercir discretament. Recordo que vaig presentar sent-hi ell un pla d’urbanització per a l’àrea metropolitana de Barcelona i va ser amable i competent. Em consta per alguns artistes que va encarregar una sèrie de pintures i escultures sobre Sant Jordi per a la Diputació.
Se’n va anar a Rússia com a ambaixador i d’allà va emergir la idea, en els anys vuitanta, de presentar la candidatura de Barcelona, avalada per ell des del COI.
Tots estarem d’acord que l’Olimpíada del 1992 va ser l’esdeveniment més important per a Barcelona al segle XX, molt més que la Setmana Tràgica, l’Exposició del 1929 o el Congrés Eucarístic del 1952. Si amb això in mente repassem el pes que pogués portar el franquisme a Samaranch, inclosa la seva amistat amb el marquès de Villaverde, i atesa la discreció amb què va pujar en aquell mitjà, crec que la balança es decanta estrepitosament pel costat dels beneficis que va reportar a Barcelona l’Olimpíada.
Fins i tot Manolo Vázquez Montalbán va escriure elogiosos articles sobre Franco al diari Solidaridad Nacional, com ha recordat l’escriptor Arcadi Espada, i després en comptes d’anar-se’n a Rússia es va adscriure al Partit Comunista i va acabar com a esquerrà “irreprotxable”, amb xalet a Vallvidrera i Jaguar a la porta.
La vida dona moltes voltes i l’ésser humà és fill del seu temps, que pesa amb tanta força que hi ha moments en què gairebé tothom es veu nedant amb el corrent. I com que una cosa no treu l’altra, crec que negar-li el reconeixement de Barcelona a Samaranch per motius polítics és tan absurd com negar-l’hi a Gaudí per motius estètics. No ens agrada la “mona de Pasqua” de la Sagrada Família, d’acord, però no per això neguem a Gaudí la seva aportació a la fama de Barcelona. Després de Gaudí, ve Samaranch, i pel seu innocu pas per la Falange o la Diputació no podem negar-li la seva crucial ajuda a Barcelona per rematar la seva candidatura fins al nivell que tenim ara entre les ciutats del món. El turisme urbà va començar a Barcelona després dels Jocs Olímpics del 92. Quina forma cal donar-li al reconeixement de Samaranch? Debatem-ho.
Barcelona té un deute amb Samaranch, ja que sense ell l’Olimpíada del 1992 no s’hauria celebrat aquí