Al llit amb un assassí en sèrie

Des que escric columnes, els amics, les companyies i encara desconeguts amables em regalen generosament intimitats –que agraeixo–, a fi de donar-me material original. També podrien regalar-me un pernil, un Hoyo de Monterrey o dues barreres a Bilbao, però no seria el mateix.

–Un psiquiatre amic em va explicar a Nova York que hi ha dones que proven d’intimar amb condemnats a mort. I com més crims han comès, més llarga és la llista d’espera d’aquestes dones, algunes amb diners i atractives.

Aquesta dada tan inquietant me la va obsequiar –bé, al Pàmies també– Marina Rosell dijous en el sopar de fi de curs de l’Islàndia de RAC1, un detall –un altre– d’Albert Om. Sopàvem al jardí de l’Àlma col·laboradors i equip –una delícia–. La revelació va ser un abans i un després: no sent jo l’estrangulador del Gran Price, la nit es presentava fatal.

No dubto que la història sigui fundada –és més, crec en el morbo, el blanc i el negre– però... per què em regalen arguments sense tesi? No seria

No sent l’estrangulador del Price, la nit es presentava fatal després d’intuir que els malvats agraden

més senzill convidar-me al Camp Nou? Jo no dic que la revelació sigui inservible, al contrari, però tampoc no voldria que els lectors que no es fiquen al llit amb dones espaterrants sortissin ara per les nits a carregar-se bartenders a fi d’acabar donant tanda a senyores formidables amb ganes de gresca a Soto del Real.

M’estranya que existeixin dones que en lloc de preferir un sant baró es posin calentes amb un reu de metre noranta, tors musculat per les hores de gimnàs, la cigala tatuada i una mirada que travessa. A més, i de què parlaran amb aquells assassins en sèrie? De si TV3 tindrà el morro d’emetre Les clavegueres d’Interior les 31 nits d’agost?

Aquesta gent assassina només saben parlar de si mateixos: jo vaig penjar la meva consogra, jo vaig escanyar el president de la comunitat de veïns, jo per la meva mare mato, no una sinó mil vegades...

Una altra explicació plausible és que les voluntàries siguin germanetes de la caritat que volen guanyar-se el cel acceptant que un assassí en sèrie les posi mirant a la Meca i Medina, llocs sants de l’islam. Al cap i a la fi, la veritable caritat és aquella en la qual la mà esquerra no sap el que fa la dreta, encara que en aquest cas no és difícil d’imaginar.

–Us he d’explicar una cosa que no la hi he explicat ni al meu marit... –Digues, digues, Jane... No dubto que hi hagi dones tan despreses encara que potser la raó de fons sigui tenir sota control les 24 hores del dia i sense risc de fuga un home dolent, dolentíssim, pitjor.

–A mi, que vagis matant no em molesta. Ja saps fins i tot que em posa, però el que no et perdonaria mai és que m’enganyessis amb d’altres.

Ben mirat, la vida sexual d’un assassí en sèrie tampoc no és glòria.