Mossul: d’alliberadors a invasors
Anomenaven Mossul la ciutat de les dues primaveres, la ciutat verda o d’Al-Hadbaa al·ludint a l’inclinat minaret de la gran mesquita d’AlNuri, ara destruïda, en la qual fa tres anys Abu Bakr al-Bagdadi va proclamar el seu pretès califat. Molt a prop ha aguantat aquests bàrbars de l’islam l’església de Sant Tomás, una de les més antigues de la regió, dedicada a aquell apòstol que va evangelitzar aquests pobles de l’Orient Mitjà.
En una de les meves primeres visites a aquesta disputada ciutat d’àrabs sunnites, kurds, assiris, turcmans –els francesos durant les intrigues de les negociacions dels acords de Sykes-Picot l’havien inclòs a la seva zona de domini colonial, però els britànics, interessats per la seva riquesa petrolífera, van aconseguir unir-la a l’Iraq que havien d’administrar–, vaig recórrer els marges orientals del Tigris amb la seva zona turística de residències i moderns xalets i les seves cascades del riu Khosar... A l’altra ribera s’estenia el nucli antic amb els estrets carrers, les mesquites i esglésies.
La presa de Mossul el 10 de juny del 2014, va sacsejar el món. El comandament de l’exèrcit iraquià va abandonar la ciutat i les seves tropes no van resistir l’escomesa de les forces guerrilleres gihadistes i fins i tot es va témer llavors que, després d’ocupar una i una altra localitat, poguessin arribar fins a la capital. Part de la població va rebre els atacants com a alliberadors.
Durant aquells dies vaig poder visitar un camp de refugiats procedents de Mossul, segona ciutat del país, armat a prop de la línia divisòria amb el Kurdistan, i em va sorprendre que molts clamessin més contra els bombardejos de l’aviació iraquiana del primer ministre xiïta, Al-Maliki, que contra els atacs dels invasors. Molts creien que la derrota de les forces armades en mans de l’EI significava el final de la seva opressió. Les seves il·lusions es van esvair aviat amb la barbàrie, la crueltat, el fanatisme dels milicians del califa Al-Bagdadi.
Les guerres contemporànies de l’Orient Mitjà es caracteritzen perquè, sobretot, són guerres urbanes, des d’Amman en el setembre negre del 1970 entre soldats jordans i fedaïns palestins a la de Beirut, que va durar del 1975 al 1990, passant pels bombardejos dels Estats Units sobre l’Iraq del 1991, o durant el 2003, els atacs israelians a la Gaza bloquejada, i ara les batalles sirianes a Hama, Homs, Alep, AlRaqqa...
Les poblacions civils atrapades entre dos focs són les primeres víctimes, els escuts humans i ostatges. Vuit mesos ha necessitat l’exèrcit per conquerir Mossul. A més de les tropes regulars, lluitaven milícies xiïtes proiranianes, destacaments kurds, amb el suport de militars dels Estats Units. El Govern de Bagdad va fer esforços per resistir les ambicions intervencionistes militars turques. No serà fàcil restablir l’ordre, la seguretat. Mossul va quedar dividida com Beirut, Alep, Homs, entre barris de l’est i de l’oest en zones que van patir les batalles amb diferent intensitat. Hi ha risc que si les milícies xiïtes penetren a Mossul, com havia passat abans a Fal·luja (una altra població de gran majoria sunnita), puguin dur-se a terme violentes revenges. El denominat califat va perdent la seva base territorial a l’Iraq, a Síria , però continuarà l’amenaça implacable, de la guerra del terror i la seva acció subversiva podrà assolir mig món. Els gihadistes, aprofitant el fracàs de l’Estat nacional a l’Orient Mitjà, van somiar abolir la frontera del desert entre l’Iraq i Síria i imposar la Umma o comunitat dels creients de l’islam per sobre de les divisions colonials. Malgrat l’actual fragilitat no sembla tan fàcil desmantellar els estats existents com l’Iraq o Síria, perquè han estat capaços en aquest temps tan vertiginós d’aconseguir les seves pròpies alternatives d’organitzacions jurídico-polítiques.
Cal tenir en compte, a més, que aquells controvertits acords de Sykes-Picot van ser també acceptats per elits locals que han progressat amb els nous estats erigits després de la derrota de l’imperi otomà. Molts habitants sunnites de Mossul continuen desconfiant del poder, sobre tot xiïta, del Govern de Bagdad. Mossul és una altra ciutat perduda de l’Orient Mitjà.
Molts ciutadans es queixaven més dels bombardejos d’Al-Maliki que dels atacs dels gihadistes