El TC limita quatre lleis de foment de l’ús del català
No es podrà exigir atenció comercial en les dues llengües i es redueixen les quotes de cinema doblat
El Tribunal Constitucional ha limitat els efectes de quatre lleis de foment de l’ús del català en el terreny comercial, cinematogràfic i audiovisual, i d’integració d’immigrants. En el cas dels comerços, la decisió de l’Alt Tribunal afecta aspectes com la retolació o l’atenció al client.
El Tribunal Constitucional (TC) va aconseguir desbloquejar i resoldre ahir el grup de recursos presentats contra quatre lleis relatives a política lingüística i a l’ús del català. Un dels punts més importants és el que fa referència a la impossibilitat d’imposar l’ús d’alguna de les dues llengües cooficials, castellà o català, en les relacions entre particulars. Per tant, en aplicació d’aquesta doctrina no es podrà exigir, per exemple, que un determinat comerç retoli en una o altra llengua, o que atengui obligadament en un dels dos idiomes cooficials.
La conseqüència d’aquesta no exigibilitat és que tampoc no es podrà sostenir un règim de sancions per als qui incompleixin normes que imposessin obligacions lingüístiques. Tot això s’ha resolt en la decisió sobre el recurs presentat contra el Codi de Consum de la Generalitat. Fa referència, per tant, primordialment a aquest àmbit, però estableix un principi general: que no són possibles les imposicions entre particulars en matèria d’usos lingüístics. Potser amb això no queden definitivament resolts tots els conflictes imaginables en aquesta matèria, però el que ha volgut el TC amb la resolució d’aquest recurs és establir un principi general. Aquest principi, el de la no imposició, ja va ser considerat en altres resolucions anteriors del Constitucional mateix. Singularment, en la que va resoldre els recursos del grup parlamentari del PP i del Defensor del Poble contra la reforma de l’Estatut el 2010.
La sentència del Constitucional distingeix en aquest terreny entre les obligacions de les administracions públiques i els particulars. En el primer àmbit sí que reconeix que hi ha la possibilitat d’exigir l’atenció en una de les dues llengües cooficials. És a dir, les administracions han de ser capaces d’atendre en totes dues en igualtat de condicions. Però la diferència essencial entre les instàncies públiques i les privades és que aquestes darreres tenen llibertat d’opció. En tot cas, és el particular qui, si no és atès en la llengua que voldria, té al seu torn l’òbvia llibertat de buscar un establiment alternatiu.
El Constitucional no va donar a conèixer ahir el contingut d’aquesta resolució, ni de les altres tres de matèria lingüística. Es va limitar a anticipar les corres- ponents decisions. A reserva dels matisos que puguin aportar els textos concrets de les sentències –aprovades totes per unanimitat–, són pocs els preceptes anul·lats, tant en el Codi de Consum com en la llei del Cinema, la llei Audiovisual i la d’acollida de persones immigrants, recorregudes majoritàriament el 2010 pel PP i el Defensor del Poble.
Per salvar el consens s’ha optat en diversos punts per fórmules interpretatives. Així, la llei Audiovisual establia la previsió que “la llengua normalment utilitzada pels prestadors de serveis de comunicació audiovisual públics sigui el català”. I la sentència acordada matisa que el precepte és constitucional “sempre que no suposi l’exclusió del castellà”. Aquesta decisió, en coherència amb el que va dictar recentment sobre aspectes tècnics, rebutja que la llei impugnada atempti contra el pluralisme.
Quant al cinema, la sentència corresponent desestima el recurs, però passa del 50% al 25% la quota de reserva per a distribuïdors i exhibidors de pel·lícules doblades o subtitulades en català. La decisió probablement no és taxativa, i la redacció definitiva parla d’“al voltant” d’aquest percentatge del 25%.
En relació amb els immigrants, el Constitucional ha intentat garantir que no s’exclogui l’aprenentatge del castellà per la prioritat del que es faci del català. En aquest sentit, s’avalen preceptes sempre que s’interpretin en el sentit de preservar aquesta garantia. Però s’anul·la per inconstitucional la norma que establia que els immigrants que no haguessin acreditat determinat nivell de coneixement del català no podrien accedir als mateixos serveis de formació en castellà. Aquesta condició “no garanteix la formació en les dues llengües cooficials, perquè condiciona l’accés a la formació en castellà a la consecució d’un determinat nivell de català”.
El TC rebaixa del 50% al 25% la quota de reserva per a les pel·lícules doblades o subtitulades en català