SII IVA? Així, no
En aquest malaltís món de les abreviatures, l’SII és el que es coneix com a Sistema d’Informació Immediata; una nova obligació que Hisenda exigeix a determinades empreses i que consisteix a subministrar a “temps real” un ingent nombre d’informació registral. Personalment, no opinaré sobre la seva conveniència però sí sobre la forma en què s’ha gestat la seva aprovació. Crec, de debò, que l’SII és un clar exemple de col·laboració social mal entesa. M’explico. Si es pretén que les empreses col·laborin, no hi ha res millor que fer-les partícips de tot projecte en el qual el seu èxit exigeixi la seva participació. I sí; ja ho sé. Se n’ha fet una prova pilot. El que passa és que la mostra d’empreses que hi ha participat no és representativa de l’heterogeni entramat i realitat empresarial. L’SII requereix formació, recursos i inversió; requereix verificació i temps; escoltar un representatiu nombre d’empreses que participi en el projecte des que sorgeix la idea fins al seu desenvolupament i posada en marxa. Només així es fomenta el necessari diàleg constructiu. El contrari és la imposició i aquesta sempre provoca rebuig. És doncs necessari canviar els actuals cànons de conducta en un país en què hi ha un alt nivell de compliment voluntari en el pagament d’impostos i un preocupant dèficit d’exemplaritat. Tot i això, la resposta que l’SII ha suscitat no permet concloure que les coses s’han fet bé. Només hi ha queixes i clamor pels seus costos i per la seva ràpida implantació; per la inoportunitat de la data; pels molts dubtes que la seva aplicació planteja. Fa la sensació d’una certa falta de sensibilitat envers el contribuent, que en ocasions sembla que l’únic que importa és que pagui. Davant
Hi ha una constant translació de costos de l’administració cap a les empreses
d’aquesta situació, la solució no és fer tan sols una bona campanya d’informació i penjar al web de l’administració una completa relació de consultes i respostes. No. Es tracta que el contribuent col·labori i participi en el desenvolupament de la idea i que la seva aplicació sorgeixi del diàleg i del consens; fer-le’n còmplice.
Una qüestió no menys important és la constant translació de costos de l’administració cap a les empreses, que, amb l’excusa de la lluita contra el frau, pesen ja de forma asfixiant sobre elles. Es tracta d’una pressió fiscal indirecta desproporcionada, contrària per cert a l’article 3.2 de la llei General Tributària, sobre la qual cal reflexionar, així com sobre la necessitat de compensar econòmicament els qui la pateixen i sobre la conveniència de dotar de més mitjans l’administració en lloc de traslladar costos a les empreses, que no tenen com a principal objectiu fer de “policia fiscal”, sinó generar riquesa amb què finançar l’Estat de benestar sense burocratitzar la seva gestió fins a desincentivar la digna funció de l’empresari i de l’emprenedoria. Per això em pregunto, SII? I responc: així, no.