La metàfora francesa
Llegeixo amb interès (com sempre) l’article que va publicar Antón Costas i que resumeixo en aquesta idea: “Només amb un patriotisme europeu basat en un nou contracte social que ofereixi seguretat econòmica serà possible reviure l’europeisme”. L’article parteix d’una tesi que comparteixo: guanyi qui guanyi a França, la crisi d’Europa és imparable i, per tant, és urgent replantejar qüestions de fons. Tanmateix, difereixo en un matís: no és una crisi nascuda a cavall exclusiu dels problemes econòmics, i la seva derivada social, sinó que també es tracta d’una crisi profunda de valors i identitat. Europa naufraga per les seves pròpies misèries.
I la metàfora d’aquesta crisi és la mateixa crisi francesa, que ha portat a la République a la situació insòlita de tenir una candidata de l’extrema dreta a prop de l’Elisi. Una candidata que, per cert, malgrat les enquestes i les unions polítiques a la contra, és més a prop de fer un Trump del que voldríem imaginar. Però si Le Pen és una
Si l’Europa del segle XX va morir a Auschwitz, la del XXI agonitza, sense ànima, a les portes de Turquia
amenaça per recosir les ferides europees, no sembla que Macron sigui el gran estadista francès que ajudarà a reconduir la situació. Al contrari, sembla un candidat repentinat, ambigu en totes les posicions, i incapaç de liderar un gran relat republicà, més enllà d’una edulcorada promesa de gestió pública. Ni tan sols sabem què pensa realment del tema europeu, perquè si Le Pen és clarament antieuropea (encara que ha posat sordina al discurs en els darrers temps), Macron juga a la nebulosa en aquest terreny de sorramolls.
La qüestió és que, si guanya Le Pen, Europa té un problema enorme. Però res no fa pensar que deixi de tenir-lo si guanya Macron. Al contrari, fa temps que França coqueteja amb un discurs a la britànica, que converteix Europa en el problema de tots els seus mals. Ella, que en el seu temps va ser la més convençuda que Europa era la solució. I en aquest discurs es troben els dos pols ideològics. La qual cosa ens porta a una paradoxa delicada: amb la baixa britànica, si cau França, només Alemanya aguantarà el pal europeu, i això és insostenible a mitjà termini.
La qüestió és saber com hem arribat a aquesta situació i, si bé compro els arguments de Costas, afegeixo la convicció que Europa pateix un naufragi de valors que l’ha deixat sense sentit profund. Si l’Europa del segle XX va morir a Auschwitz, la del XXI agonitza a les portes de Turquia, a les platges dels nens morts, a les rutes fallides dels refugiats. És una Europa sense ànima, venuda als interessos curtterministes, que deixa la ciutadania sense referents ètics. I davant el buit d’Europa, els ciutadans retornen al relat intern. És la defensa davant el desconcert, la por davant la incertesa, el búnquer davant l’amenaça. Això és Le Pen. El problema és que Macron no és el mateix, ni el seu contrari, i el pitjor de la incertesa és combatre-la amb ambigüitat vàcua. No fa bona pinta, la cosa…