Elia Barceló
La novel·lista Elia Barceló combina intriga i crítica retrospecció històrica a ‘El color del silencio’
NOVEL·LISTA
Elia Barceló ha escrit El color del silencio, un thriller basat en el robatori de nens durant el franquisme. “S’imagina a Alemanya una Fundació Hitler?”, es pregunta l’autora parlant de la Fundación Franco espanyola.
Una pintora d’èxit que viu turmentada per vells comptes pendents torna als escenaris de la seva joventut des del punt més remot del planeta per investigar l’assassinat de la seva germana amb més de 50 anys de retard. El viatge, des d’Austràlia fins a Espanya i el Marroc, i de l’actualitat al 1961, tot i que amb incursions a abans de la Guerra Civil, és tan llarg com angoixós, però acabarà pagant la pena: a la protagonista, Helena Guerrero, perquè li permetrà descobrir la veritat d’aquella mort i d’unes quantes coses més que desconeixia; i al lector partidari de la intriga amb context històric, perquè el llibre d’Elia Barceló, El color del silencio (Roca), no només li donarà les dosis de suspens que espera sinó també unes quantes informacions valuoses i hipòtesis més o menys plausibles sobre determinats crims del franquisme.
El 20 de juliol del 1969 l’home està a punt d’arribar a la Lluna, i amb aquest motiu la família Guerrero fa una petita festa al jardí de casa seva. L’Alicia, la germana gran, marxa per recollir unes teles i ja no torna. El seu cadàver apareix a la platja amb senyals de violació. Aquest és el misteri que s’ha de resoldre, però farà falta gairebé mig segle perquè un e-mail del vidu moribund de la víctima mogui la germana d’aquesta, Helena, a investigar el succés i refer els passos de tota la família. Pel camí, i als marges de la trama principal, topa amb secrets que la porten a remoure altres túmuls de diversa entitat. Surten a col·lació des dels nens robats fins a les letals accions d’un espia que tanmateix acaba immolant-se per un estrany sentit de l’honor.
El color del silencio és alhora, doncs, el relat d’una complexa catarsi familiar i, de manera subsidiària, una crítica retrospecció de foscos episodis pretèrits. Elia Barceló remarca la seva intenció prioritària de narrar un thriller interessant. I, com a sentit del llibre, apunta en tot cas el de la conveniència d’aixecar el secret de sumari que sovint s’imposa sobre les faltes greus comeses en la intimitat familiar i d’amagat d’una part del clan: “Tot i que les ferides fan mal quan es curen, si no es curen es poden gangrenar”, és la conclusió primordial.
Però Barceló no defuig la lectura més política i general d’altres silencis més estesos i reprotxables que la novel·la posa de manifest. “Massa actes han quedat impunes a Espanya. No s’ha fet gens de neteja, i cada vegada que s’ha intentat s’hi han posat obstacles i s’ha dit que és igual. Com vol que sigui igual que existeixi una Fundació Franco, per exemple! S’imagina una Fundació Hitler a Alemanya?”, s’indigna l’escriptora, resident a Àustria.
Sobre el robatori de nens, clau en l’argument, El color del silencio explica, entre altres detalls, com els metges implicats van poder disfressar moltes de les sostraccions sota la mentida que el nadó en qüestió havia mort “per otitis”, causa falsa que al seu torn hauria servit de codi entre els còmplices. Es tracta, a parer de l’autora, d’un tema pendent de veritable rendició de comptes: “Així com a l’Argentina tothom coneix l’escàndol dels nens robats, aquí el tema surt de tant en tant a les notícies per desaparèixer de sobte al cap de pocs dies. I això que “n’hi ha casos fins i tot dels anys vuitanta”.
La idea de la novel·la de Barceló, a la venda des d’avui, va sorgir d’una lectura del seu marit: la del llibre en què l’historiador i col·lega seu Ángel Viñas va teoritzar sobre l’assassinat del general Amado Balmes, La conspiración del general Franco. La controvertida tesi que el militar no hauria mort per un accident amb la pistola sinó assassinat per ordre del futur dictador, que així s’hauria desfet d’un obstacle per al seu cop, va servir de germen de la figura de Goyo, pare de les germanes Guerrero: “Un exmilitar fatxa capaç de tot però alhora un home íntegre”. És a dir, un personatge matisat en un text ple d’anades i vingudes, i en què gairebé res resulta ser el que semblava al principi.
Durant la indagació d’un crim comès 50 anys abans afloren nous secrets, com el d’un nen robat