El mal francès
Marine Le Pen ja toca amb la punta dels dits el pany de la porta del poder. La seva victòria és cada dia menys improbable. El front republicà s’ha esberlat amb la maniobra de Dupont-Aignan, un gaullista euròfob que, arruïnat en la primera volta de les presidencials, ha buscat una sortida personal: ha regalat a Le Pen les dues joies que ella més ambicionava: la normalització de l’extrema dreta i la ruptura del front republicà.
D’altra banda, no són pocs els intel·lectuals i polítics d’esquerres que, començant per Mélenchon, fan el joc a Le Pen amb posat de purista o llepafils. Demonitzant el liberalisme de Macron i la globalització com a causa de tots els mals francesos, eviten haver-se de preguntar per quina raó França no ha pogut seguir el ritme d’Alemanya. ¿Per quina raó l’economia francesa està tan malalta? Tècnicament, França és un país més a prop del comunisme que del capitalisme globalitzador: el 57% del PIB respon a l’economia pública; el règim impositiu per a les grans fortunes és altíssim; el preu del treball no és comparable a cap país de l’entorn europeu, fet que, a més de revelar un poder colossal dels sindicats, explica la falta de competitivitat de les empreses.
A França, certament, hi ha malestar, com n’hi ha a tot Occident. Hi ha hagut guanyadors i perdedors de la globalització. Però si existeix un país on la retòrica
Si existeix un país on la retòrica antiglobalització es canta amb falset, segur que és França
antiglobalització es canta amb falset, segur que és França: el proteccionisme econòmic és d’una tal magnitud que no es podrà suportar. Fa deu anys que França perd riquesa d’una manera continuada per causa del dèficit comercial, i això només té una solució: sacrifici. Però a França ningú no vol sentir a parlar de sacrifici: és més fàcil culpar la globalització de tots els mals en general (i a l’euro i als immigrants dels mals particulars).
A Espanya de sacrificis se n’han fet molts, i per això la nostra economia creix tant. Ara bé: ha estat un sacrifici molt mal repartit, del tot injust. Tanmateix, tant aquí com allà impera la retòrica. El 2002 el lepenisme es va combatre a França amb retòrica republicana i forçant al màxim el sistema de representació. La gent va votar Chirac amb el nas tapat per conjurar el perill Le Pen. Després tot va continuar igual. Cap reforma. Si el perill Le Pen ara torna amb tanta cruesa és perquè arriba un moment que abusar del sistema de representació i de la retòrica democràtica és com fer-se trampes al solitari. Guanyi o no Le Pen, l’extrema dreta en surt reforçada: si no a la segona, a la tercera guanyarà.
Traduït en clau espanyola, aquest és ara el risc de l’Espanya de Rajoy. El president de la quietud també abusa del sistema: imposa sacrificis injustos i controla amb mà de ferro territoris i judicatura. Cap reforma. Tot sembla controlat, sota Rajoy. Fins el dia que tot peti. La corrupció hi ajudarà. Negant-se a reformar a la manera dels alts funcionaris francesos, Rajoy i la Brigada Aranzadi, abusant de l’aparell de l’Estat, estan portant la tensió social i territorial fins a l’abisme.