Tots som Jaume Canivell
Un país just ha d’honrar els herois, immortalitzar la seva memòria i ensenyar la lletra –“que amb sang entra”, com diria el diputat Lluís Llach– dels seus ensenyaments a les següents generacions.
Jaume Canivell no ha donat nom a un passeig a la Bonavista de Calafell, ni brilla al panteó dels herois antifranquistes del país, i hi ha fins i tot partits de Champions en els quals uns guiris ocupen el seient de tribuna baixa del Camp Nou on tots els diumenges amb la seva esposa –i alguns Gampers d’agost, amb la Mercè, la secretària– Jaume Canivell insultava Martí Filosia cridant-li “Pepa” i lamentava “aquest any, tampoc!”.
Ha oblidat Catalunya Jaume Canivell, capità industrial, amic del viatjant i precursor de la instal·lació dels porters automàtics als nous edificis a Espanya?
No! No tothom ha esborrat el protagonista de La escopeta nacional, tan semblant a l’actor José Sazatornil, i del qual un altre personatge diu:
–Aquest home sembla un carallot, però com que és català...
Jaume Canivell era l’admiració de l’Espanya del final del franquisme, retratada en el repertori de La escopeta nacional, amb guió de Rafael Azcona, l’humor del qual seria avui objecte de boicots de tants i tants col·lectius correctes i avinagrats.
No, Canivell no ha mort –a diferència del gran Sazatornil–, i les seves dissorts empresarials se les atribueix Jordi Pujol Ferrusola (JPF), que em fascina des de la tarda en què va venir a dir –i en seu parlamentària– que qui no té una col·lecció de cotxassos antics als seus garatges és perquè no vol, que només cal afició.
Aquesta vegada, en seu judicial, JPF s’ha identificat amb Jaume Canivell i, sobretot, amb els seus infortunis en la cacera que costeja i en la qual acaba ajudant a la santa missa i tot per provar d’aconseguir que el govern ordenés la instal·lació de porters automàtics. Però una cosa és no oblidar Canivell i la fidel Mercè (Mónica Randall) i una altra és començar a apropiar-se de la seva figura, símbol del burgès català del segle XX.
Els amics de Jaume Canivell hauríem de fundar a Barcelona una associació intercultural, saludable i no subvencionada per defensar la memòria d’un català que demanava sense robar i viatjava a Madrid amb resignació –i la seva fidel Mercè– per treure partit d’un Estat abraçafanals al qual el nostre heroi s’acostava amb aprensió perquè els seus codis li anaven grans i no li interessaven.
A diferència de Jordi Pujol Ferrusola, Jaume Canivell tenia la seva empresa física, abonava el salari als empleats i desconfiava de la catèrvola de ministres, ministrables, sotssecretaris, marquesos de Leguineche i capellans de l’estil “el que jo uneixo a la terra, no ho separa ni Déu al cel”.
Del que comporta –i costa– mantenir un Estat.
No s’ha de permetre que Jordi Pujol Ferrusola ‘robi’ als catalans un dels seus herois del segle XX